Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

L’alcalde preferit de Franco

El batlle Mateu i Pla dirigí amb mà de ferro Barcelona per l’amistat amb el dictador

L’alcalde Mateu i Pla, a l’esquerra de Franco, a Barcelona el 30 de gener de 1942, per celebrar el tercer aniversari de l’entrada a la ciutat. Ampliar foto
L’alcalde Mateu i Pla, a l’esquerra de Franco, a Barcelona el 30 de gener de 1942, per celebrar el tercer aniversari de l’entrada a la ciutat.

La durada (1957-1973) i la polèmica convertiren Josep Maria de Porcioles en l’alcalde de la Barcelona franquista per antonomàsia, però el veritable alcalde de Franco a Barcelona sempre fou, en el pensament del Caudillo, el seu estimat Miquel Mateu. Per dir-ho en paraules atribuïdes al dictador pel seu cosí Francisco Franco Salgado-Araujo: “En realidad, en Barcelona es difícil encontrar un alcalde que esté compenetrado con la Falange, y si se exceptúa a Mateu, de muy buenas condiciones en todos los sentidos, sobre todo en el orden administrativo, no ha habido ningún alcalde con la energía suficiente para que la política y la administración sean como deben ser” (Mis conversaciones privadas con Franco, 1976). La frase no està gens malament, per haver estat pronunciada el Nadal de 1958: 13 anys i tres alcaldes després del seu cessament, Franco —ben poc enyoradís— encara enyorava Mateu.

Tanmateix, la imatge que Franco tenia de Mateu com a alcalde excepcional estava viciada per la seva estimació personal. El consistori Mateu va tenir les mateixes característiques que la resta d’ajuntaments catalans del període de postguerra: repressió del funcionariat, manca d’activitat per insuficiències pressupostàries i corrupció al voltant dels proveïments. Fou tan cruel i inoperant com la resta. Això sí, fou un consistori dominat amb mà de ferro, i Franco mai no va haver de preocupar-se per les variades notícies d’inestabilitat que acompanyaren els seus successors, entre acusacions de corrupció, baralles, denúncies i pugnes institucionals.

Malgrat que la gestora provisional que encapçalà Mateu fou un aiguabarreig de procedències polítiques dissenyat per Serrano Suñer (falangistes com Ribas Seva i Trias Bertran, monàrquics i exprimoriveristes com Joaniquet Extremo, el marquès de Camps o el marquès de Sagnier, i excatalanistes com Carreras i Artau o Ventosa i Despujol), el domini de l’alcalde fou incontestat. Per explicar el seu èxit, Mateu sempre exhibí la seva condició d’home dur i membre, no menys dur, de FETJONS. Però el que veritablement comptà fou el fet —conegut per tothom— de tenir la confiança personal del dictador. Mateu es convertí en un alcalde poderós perquè era amic de Franco, i Franco l’admirà pel fet de ser un alcalde poderós. De passada, Mateu esdevingué un dels homes forts de la Falange barcelonina, com a procurador a les Corts en tant que Consejero Nacional de FET-JONS (des de 1943 fins a la seva mort el 1972 i com a membre vitalici des de 1967: un dels mítics cuarenta de Ayete). Com no havia d’enyorar Franco un Mateu tan unànimement respectat quan vinguessin les males notícies de les successives vagues de tramvies?

Però qui fou Mateu, al marge de Franco? Miquel Mateu i Pla (Barcelona 1898-1972) fou d’aquells homes de negocis que mantingué interessos en multitud d’empreses al llarg de la seva vida, com a propietari, inversor o gestor, des que es va fer càrrec dels assumptes familiars el 1935: Hispano-Suiza, Banco Urquijo Catalán, Barcelonesa de Publicaciones SA (editora del Diario de Barcelona), Caixa de Pensions... Era fill de Damià Mateu i Bisa, industrial (cofundador de la Hispano-Suiza) i polític monàrquic autonomista, d’aquells que durant algun temps intentaren mantenir les bones relacions entre la monarquia i el catalanisme autonomista, fins que la dictadura de Primo de Rivera ho impossibilità.

El general mai va saber

que Mateu tolerà cert

catalanisme cultural

per si canviava la torna

Corresponia a Miquel Mateu de convertir-se, durant la República, en un d’aquells monàrquics de Renovación Española que foren escombrats per una postguerra molt més azul mahón del que podien pensar. Però un exili a temps i un oncle ben situat el portaren al costat de Franco i de la Falange, i li procuraren una postguerra de cine, al marge d’algunes pèrdues patrimonials que no va poder evitar en el negoci de l’automoció.

Era nebot de l’integrista cardenal Enric Pla i Deniel, aquell bisbe català al qual no agradava recordar els que reclamaven bisbes catalans, aquell que cedí a Franco el Palau Episcopal de Salamanca com a residència de guerra. En esclatar el conflicte bèl·lic, Mateu es passà a la zona nacional i formà part de l’estat major de l’improvisat dictador, amb el qual féu amistat personal i del qual es convertiria en home de confiança, dins dels límits del que es pot considerar “confiança” quan es parla d’algú tan extraordinàriament desconfiat com era Franco. Gràcies als oficis de l’oncle-bisbe i a la seva bona disposició per exercir la diplomàcia (i dir a cadascú el que volia sentir), durant la guerra fou representant oficiós de Franco a París i tornà a la capital francesa com a ambaixador entre 1945 i 1947, en els anys en què el règim es va veure més assetjat, després de passar per l’alcaldia de Barcelona, on hi arribà just el 27 de gener de 1939 i d’on marxà precisament per anar a París.

Franco estimà tant el seu Mateu que mai no arribaria a saber —potser perquè ningú va gosar explicar-l’hi— que tolerà algunes activitats del catalanisme cultural clandestí, passant per damunt del governador civil Correa Véglison, ni que en la seva etapa d’ambaixador a París (1945-1947) es féu l’antifranquista en algunes converses informals amb el personal diplomàtic —per si de cas anaven mal dades. El dictador mai no arribaria a qüestionar que, en la delicada renovació ministerial de 1957, Mateu refusés la cartera d’Obres Públiques “per les seves múltiples obligacions”. Mateu fou sempre per a Franco la imatge de la fidelitat, mentre nedava i guardava la roba, i resultava molt menys apreciat per la resta de l’entorn del dictador, que veia venir el seu oportunisme de tres hores lluny. Però com que ningú no va poder qüestionar mai la seva figura davant del Caudillo...