A la taula i al llit, al primer crit

M enjar, beure i fer l’amor han estat algunes de les principals fonts d’inspiració de l’art des dels seus orígens fins a mitjan segle XX. Ho eren ja molt abans que la pintura i l’escultura també assolissin la cara física i perenne de la religió, que, al cap i a la fi, va acabar barrejant-s’hi. L’antiga Grècia i Roma serien els exemples màxims d’aquesta mescla que dotava els déus de totes les qualitats humanes, en detriment del misticisme i l’espiritualitat invocats de manera molt raonable pels diferents vessants iconoclastes, ja que no totes les religions han tirat de veta de la imatge per fer-se valer. Però fins i tot en una de tan reprimida, hipòcrita, masclista i turmentada com la catòlica, el menjar i l’erotisme han estat les dues icones preferents, a partir del Sant Sopar i la crucifixió, que, fins fa unes quantes dècades, presidien de forma obligada menjadors i matalassos matrimonials per major glòria i benefici dels guixaires d’Olot.

La teca i el mam —que poden dur de forma natural a l’excés, no pas en les bèsties, que se saben controlar millor i no toquen el vi, per si de cas— en l’art, a part de les bacanals, esdevenen bodegons, la síntesi de la mesura, d’allò estàtic, de la reflexió entre la vida i la mort, en contraposició amb la passió dels cossos, que és l’element central de les composicions orgiàstiques i en les imatges del desig contingut, que també impliquen el moviment i la força, encara que de manera latent; potser per això el sexe, amb la seva capacitat creativa i destructiva, interessava tant als futuristes italians, amb l’esbojarrada i luxuriosa Valentine de Saint-Point al capdavant, autora del políticament incorrecte Manifest de la luxúria.

Dionís i Apol·lo, el caos i l’ordre, presideixen respectivament les exposicions actuals de les galeries Marc Domènech i Manuel Barbié. Il n’y a pas de monde achevé és la segona individual de la història dedicada a André Masson en una galeria comercial de l’Estat espanyol. La primera la va fer Joan Gaspar el 2008. La de Marc Domènech, a l’espai que acaba d’estrenar al passatge Mercader, i amb un bon text al catàleg a cura de J. F. Yvars, abraça quasi tots els períodes de l’autor, amb totes les complexitats i contradiccions. De la mirada al cubisme inicial a l’abstracció gestual, que va connectar amb els expressionistes abstractes americans, passant per les cèlebres orgies i massacres dels anys vint i trenta. En aquestes darreres hi ha el millor del pintor francès, en ple diàleg amb les crucifixions coetànies de Picasso i, encara que sembli mentida, amb les obres de caire surrealitzant que feia Josep de Togores llavors a París. Just en aquell moment, els pintors compartien el mateix marxant: Daniel-Henri Kanhweiler. A l’exposició també destaquen tres bronzes de parelles en plena activitat sexual que esdevenen imponents. Amb l’erotisme desaforat, sota la influència de Georges Bataille, és on Masson assoleix el seu zenit.

Bodegón, la consistencia temática, amb Francesc Miralles de comissari, uneix les dues trajectòries de l’establiment familiar dels Barbié: la de l’art antic, atès que són antiquaris de llarga tradició, i la de l’art d’avantguarda, promogut pel malaguanyat Manu Barbié, que ara farà just un any ens va deixar per voluntat pròpia. Dividida en tres parts: El bodegó sublimat, Avantguardes històriques i Noves tendències, l’exposició excel·leix en les dues primeres. La dedicada al segle XVII, amb obres italianes, flamenques i espanyoles, conté algunes teles excepcionals, com la de Peter van Kessel o la de Giovanni Battista Salvi. I la de l’art anterior a 1950, que engloba una selecció d’obres cubistes i postcubistes, és molt reeixida; hi destaquen, a part de Joan Gris, Jean Metzinger, Henri Laurens i Amedée Ozenfant. Per contra, la part dedicada a la creació contemporània denota que la natura morta pertany al passat, de totes totes; l’art actual, polièdric i divers, va per un altre camí. L’erotisme ja és patrimoni absolut de la fotografia i el cinema, i la bona taula... dels cuiners de moda.