L’estel de Reis

Dels tres evangelis sinòptics (Marc, Mateu i Lluc, segons la cronologia més acceptada, descomptant una font comuna, Q), només el de Mateu esmenta que uns quants savis d’Orient (probablement, astròlegs o sacerdots, també possiblement d’Aràbia a jutjar pels regals que li porten al Nen; per cert ni tres, ni reis, invents paleocristians i medievals) van ser guiats per un estel misteriós fins a Betlem —no directament a la cova, que ja seria massa demanar, sinó al “lloc” de Betlem, que cap a aquell temps només comptava amb uns dos mil habitants, a uns vuit quilòmetres de Jerusalem. Abans, però, els savis van passar per aquesta ciutat, i allà van preguntar: “On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo” (Mt 2.2).

Un o altre —no pas Herodes, que també volia saber-ho per anihilar una competència tan gloriosa— va informar els savis que el Nen era nat, com sap tothom, a Betlem: “Després de sentir aquestes paraules del rei es posaren en camí. Llavors l’estrella que havien vist sortir començà a avançar davant d’ells, fins que s’aturà damunt el lloc on era l’infant” (Mt 2.9). I ara Mateu diu una cosa força sorprenent, com donant a entendre que l’“estrella” que havien vist no era altra cosa que una gran resplendor que emanava del cos de Jesús, cosa que té molts precedents en el naixement de persones augustes a la història de Roma, i d’altres pobles, com van ser els casos de Ròmul, de Mitrídate, d’August, de Cèsar, i —dada rellevant pel que fa a Jesús— d’Abraham: “L’alegria que tingueren en veure l’estrella va ser immensa. Van entrar a la casa, etc.” (Mt 2. 9). També Virgili va profetitzar l’arribada d’un salvador (potser la cosa anava per un gran emperador romà), i també ell va imaginar que una estrella, stella facem ducens, va assenyalar a Enees el camí de Troia cap a Occident.

<CS8.7>Al segle XIX, segle del positivisme històric per excel·lència, es va posar de moda trobar explicacions naturals per a fets narrats tant a l’Antic com al Nou Testament que, en realitat, formen part d’una complexa mitologia i d’un abundós i enrevessat llegendari: per exemple, molts dels atributs referits a la qualitat de “salvador” o de “messies” del Crist no són res més que l’adaptació de vagues profecies espigolades entre les pàgines dels Llibres Antics, entre ells el d’Isaïes i els Salms davídics.</CS>

Així, David Friedrich Strauss, que va escriure una Vida de Jesús publicada originalment l’any 1836, diu en aquest llibre que, en el cas que es tractés d’una estrella de la volta celeste, és impossible que primer guiés els savis orientals de Llevant cap a Ponent —que és el camí que fa el firmament, per molt que sigui la Terra la que gira—, i que després els guiés de Nord a Sud, que és la direcció de la ruta Jerusalem-Betlem. Strauss postula llavors que podria haver-se tractat d’un cometa —de fet, sol representar-se així encara avui dia, i així es veu als pessebres i a moltes decoracions lluminoses de les festes de Nadal. Però els cometes, que poden agafar qualsevol direcció, són molt efímers, i desapareixen igual com un meteor: és impossible suposar, doncs, que fos una estrella, o una constel·lació, ni tan sols un cometa, allò que va guiar els tres savis, a cavall o a camell, fins al lloc de naixença de Jesús.

Kepler també havia edificat, l’any 1603, una complexa teoria astronòmica sobre el cas, basant-se en la cronologia versemblant de la data del naixement de Jesús, que ell va situar entre el 5 i el 15 de desembre de l’any 7 aC: en aquell lapse de temps Júpiter i Saturn es van acostar molt en la constel·lació de Piscis tot emetent una llum especialment intensa. Això coincidiria amb el que tothom accepta avui, és a dir, que Jesús va néixer en temps d’Herodes —que el va voler matar—, i, doncs, abans de l’any 4 aC, que és l’any que va morir el tetrarca.

El lector es preguntarà: llavors, què hem de creure? Aquí resideix el quid de la qüestió: les interpretacions naturals de fets supranaturals, llegendaris i mítics són una tasca inútil. Què ens importa la dècada exacta en què va produir-se la guerra de Troia, si és que mai la van lliurar la lliga aquea i els troians? Què ens fa que la reina Dido i Enees existissin o no? “Credo quia absurdum”, va dir Agustí. I aquesta és l’única manera de resoldre els enigmes que presenta la Bíblia sencera i quasi tota la literatura: ni la Bíblia ni les novel·les tenen raó: són un barrija-barreja d’història, mites i llegendes.