La indiferència clarivident

És probable que, si La clau de volta s'hagués publicat l'any que Joaquim Amat-Piniella (Manresa, 1913-Bellvitge, 1974) va donar-la per acabada -l'any 1961-, hauria viscut una sort semblant a la de les seves altres novel·les, amb l'excepció de K. L. Reich , que s'extraviés en algun racó de la memòria i que no es pogués llegir fins que alguna editorial la recuperés amb motiu de la celebració del centenari del naixement del seu autor. Des del moment de la seva escriptura fins al de la seva publicació, van haver de transcórrer 14 anys, però K. L. Reich de seguida va anar rescabalant-se de les adversitats que li impedien deixar enrere la seva condició d'inèdita i, ben aviat, es va anar forjant el lloc de privilegi que es mereixia dins la literatura europea centrada en la supervivència en els camps de concentració nazis: conèixer de primera mà fins on poden arribar les estratègies vitals desenrotllades pels presoners a l'hora de suportar totes les categories de la barbàrie és una bona raó per fer de K. L. Reich una lectura incessant.

No ha passat el mateix amb la resta de la narrativa d'Amat-Piniella, probablement perquè, en comptes de la supervivència necessària d'uns personatges en unes condicions extremes, tracten d'unes estratègies molt menys excepcionals, les que garanteixen sobreviure trivialment: un títol d'Amat-Piniella, Retaule en gris , podria definir quina és la voluntat literària que empeny l'autor en el moment de concebre aquestes novel·les, el dibuix de la tristesa sòrdida que es respirava endormiscadament en una societat d'una atmosfera enrarida i víctima d'una absoluta falta d'imaginació, i en la qual no sembla que cap personatge creat per Amat-Piniella sigui capaç d'entreveure cap altre color que no sigui el gris, abatut tothom pel tedi, la fatiga i la fatiga que causa el tedi.Aquest és l'ambient de la ciutat de La clau de volta , un territori violent i primari que proporciona al lector l'oportunitat de contemplar-hi l'ample ventall dels matisos de la mesquinesa, un repertori molt ric dels diferents graus de peresa que es poden adquirir sense esforç, i un catàleg de les diverses variants de l'ànsia de la fortuna fàcil amb què combatre la fam sense vels.

És en un rerefons tan inhòspit com aquest que Julià, el protagonista de La clau de volta, intenta fugir del seu jo inescapable a través de l'alcohol, inútilment, tant perquè la seva indiferència cap a tot és clarivident com perquè té la sort de comptar, a pesar seu, amb dues ajudes entossudides a salvar-lo de la derrota i l'enfonsament: hi ha la presència del cunyat i els seus bons consells, i hi ha l'aparició de la noia que Julià coneix arran de l'accident de trànsit que provoca, i que esdevé el nus entre l'abans i el després de la trama, l'infern després del purgatori on habitava i abans d'emprendre el camí del cel de l'alliberament. Al mateix temps, també serveix per lligar les dues històries paral·leles narrades fins aleshores, la vida de la família petitburgesa a la qual pertany el protagonista, i la família a frec de la pobresa a la qual pertany la víctima de l'accident.

La clau de volta és una novel·la on l'estil no desafina mai, hi ha poques vegades que es desenfoquin els nuclis de la trama, i dels fils narratius que es van trenant l'únic que es pot dir és que es desenrotllen amb una convicció que s'encomana al lector. Però al mateix temps, es té la certesa que Amat-Piniella no pot aconseguir que el lector s'inquieti i vibri amb els infortunis morals i els dubtes vitals que corquen el protagonista perquè, al capdavall, l'autor compleix al peu de la lletra el repertori de llocs característics d'aquell tipus de novel·la anomenada existencialista -els remordiments de la culpa, la deixadesa qüestionada i combatuda- sense que cap corba perillosa o un desnivell sense senyalitzar sobti una mica més enllà del previst i mobilitzi la curiositat del lector. I potser són aquestes les raons que han fet que les novel·les d'Amat-Piniella hagin estat massa desateses pel lector.