Dones

Mireia Belmonte acaba de guanyar quatre medalles d’or a l’Europeu de natació a Dinamarca. Ona Carbonell ha estat escollida la millor esportista catalana del 2013. L’equip femení de waterpolo no para de rebre homenatges des del Mundial de Barcelona 2013. Laia Sanz no té rival al trial i a l’enduro i ara es prepara per anar al Dakar. Igualment admirable és la trajectòria de Maria Vasco, l’única atleta medallista olímpica, i la de Núria Picas. I no fa pas gaires dies Anna Tarrés va rebre la Medalla d’Or al Mèrit Esportiu de Barcelona, o, com va dir l’entrenadora de natació sincronitzada, “la medalla a l’èxit esportiu”, senyal de desacomplexament més que no pas de mala educació.

Les dones aguanten el país, sobretot esportivament, ara més que mai. Hi va haver un temps en què van ser menystingudes i només queda constància d’èxits particulars, com per exemple el de Mari Pau Corominas. Tan bon punt va arribar la democràcia, la seva progressió ha estat imparable, fins al punt que hi ha una generació de campions masculins que ara treballa per a l’esport femení. M’ho ha fet veure Dani Ballart, responsable de la secció de waterpolo del Club Natació Sabadell. Acostumada a la invisibilitat, la dona competeix amb més determinació que l’home quan disposa d’igualtat d’oportunitats i es nega a l’anonimat si les lleis van en contra seva, cosa que passa tot sovint.

No disposo pas de cap informe científic per demostrar la meva argumentació, ni tan sols d’estadístiques, sinó que em deixo portar pel sentit comú després de parlar-ne amb tota mena d’esportistes. La dona té un sentit del sacrifici i alhora de la rebel·lia que la fan especialment admirable, res a veure amb els mascles, que tendeixen a la queixa. No només és la constància i la duresa, sinó que es tracta també d’ambició, innovació i lideratge. Ho va dir ben alt i ben clar Marta Selvas en l’homenatge a la seva amiga Tarrés: “Gràcies per no cedir a la mediocritat que els covards et volien imposar”.

Les esportistes mai no han perdut la dignitat, tot i que de vegades s’han vist obligades a firmar contractes que penalitzaven la seva maternitat o imposaven una determinada indumentària per atraure patrocinadors i voyeurs. En un món que encara fa pudor de calçotets, l’actitud de la dona ha tingut molt de mèrit. Mai no es va donar per vençuda quan anaven mal dades i ara que poden triomfen més que els homes i aguanten el país.

Ja ho diu el francès Fred Vergnoux, l’entrenador de Mireia Belmonte: “Tinc la convicció que, amb un bon sistema de formació, hi hauria mil mireies en aquest país”.