“L’Estat es fregarà les mans si la consulta només tracta d’independència”

Joan Herrera (Barcelona, 1971) és coordinador nacional d’Iniciativa per Catalunya. En ple procés sobiranista, en plenes negociacions per pactar una pregunta i una data per a la consulta, parla de crisi i d’alternatives —sense descuidar la situació catalana— al seu nou llibre, Quanta desigualtat pot suportar la democràcia? (RBA).

Pregunta. Tindrem acord per a la consulta abans de fi d’any?

Resposta. No hi ha un altre escenari. Hi ha un problema de gestió dels temps: els que han dit que s’havia de fer abans de final d’any suposo que entendran que és possible una pregunta clara i inclusiva.

P. I quina és?

R. ICV té propostes, però no les volem posar sobre la taula per no rebentar el procés. Per guanyar la consulta cal entendre que tots els que volem un canvi en l’statu quo hem de poder sumar. Si volem guanyar hem de sumar una majoria que vagi més enllà del 50+1, es necessita una aliança. El dret a l’autodeterminació és la manera de desencallar la situació.

P. Un punt d’inflexió perquè Espanya reaccioni?

R. Espanya està en un canvi de règim: crisi territorial, social, i democràtica. Per si sola no té l’energia per canviar. Si Espanya puja a l’onada que ve de Catalunya, potser sí. El que és inimaginable és que les coses continuïn com fins ara.

P. Veu els independentistes disposats a fer-ho i Espanya disposada a fer una oferta?

R. Pot acabar-ho oferint. El que és important són els temps: un procés d’aquestes característiques necessita resistència, i ja veurem cap a on: cap a un model federal, confederal o la independència. No té cap sentit fracturar-nos entre els que volem canviar l’status quo. Per això crec que l’Estat es fregaria les mans si la consulta només fos sobre la independència. Qui no entén la complexitat d’un país pot rebentar-lo.

P. Creus que s’ha intentat fer fora ICV del consens?

R. Hi ha un intent de polaritzar, més pensant en el rèdit electoral que en el dret a decidir.

P. La desmarcada del PSC del procés ha fet perdre majoria, però ha fet augmentar la importància d’ICV.

R. El PSC fa un mal favor al federalisme, el buida de contingut i no el fa viable. Renunciant al dret a decidir, renuncia a l’element troncal del catalanisme.

P. Hi ha, cada cop més, el dubte sobre si la consulta es farà.

R. Si no es fa, hi haurà una gran frustració. Altra cosa és quan. Qui cregui que això no es guanya sense resistència, és que no s’ho creu. Parteixo d’una base: el repte no és en la independència, sinó en la fractura del pacte per part de l’Estat. La ruptura ve de l’aznarisme.

P. Al llibre parles que amb Zapatero es va perdre una oportunitat a escala territorial i també econòmica.

R. En perd moltes, d’oportunitats. Però sobretot és la falta de pensament econòmic, que és un problema de tota la socialdemocràcia europea.

P. El discurs d’austeritat és una victòria de la dreta?

R. L’austeritat que ens imposen no és per sortir de la crisi, és per aprofitar-se’n. És l’instrument perquè el sector privat ara faci negoci amb els nostres drets: ho estem veient amb la salut, és escandalós. En el moment en què pots comprar la ciutadania, deixa de ser democràcia. El problema de fons és que la socialdemocràcia europea no està revisant això, i per això crec que, havent fet un paper històric, deixa de ser un actor per al canvi. Hem de fer una estratègia d’apoderament, de recuperar el sentiment de classe i de política. Això no va de resistir, perquè si només resistim ens passaran per sobre. A partir de l’exercici crític d’allò que hem fet.

P. L’esquerra catalana està dividida ara, quan el sector privat s’apodera del públic.

R. Per a uns, hi ha el bescanvi del dret a decidir pels pressupostos. I per als altres, el PSC se situa en la lògica identitària. Això ens dóna una responsabilitat i una oportunitat per construir una alternativa, començant pel món local.

P. Reivindiqueu un nou moviment d’esquerres amb partits, moviments i sindicats. Com ho fareu?

R. No podem anar a l’esquema del partit clàssic. Hi ha d’haver una gran dosi de generositat per part dels partits i un reconeixement de la política com a eina de canvi. L’experiència llatinoamericana em sembla molt interessant. Als anys noranta, dessagnada per les polítiques de l’FMI. I a partir del 2000 es construeix una alternativa amb la sinergia dels partits i els moviments socials. Hem de construir una nova lògica, i hem de ser unitaris.

P. Però sembla que cada partit tingui la seva proposta unitària.

R. No va d’això. Cadascú vol construir la unitat a partir d’ell, però no va d’això.

P. Hi ha opcions d’articular una proposta unitària abans de les catalanes?

R. Hi ha unes eleccions més importants abans per transformar la realitat: les municipals.

P. I després construir l’alternativa europea.

R. Hauríem d’anar a la creació d’una nova família política europea, que sumi l’esquerra europea, el partit verd europeu i l’esquerra socialdemòcrata. Això es construeix a partir d’altres lideratges, aconseguint una referència d’una altra manera de governar. Ens cal una nova Internacional a nivell europeu, amb un estat on això que defensem pugui guanyar, i les coses començaran a canviar