Porcades de Joyce

D’epistolaris d’escriptors n’hi ha de tota mena, però allò més habitual és que decebin. La correspondència de Mallarmé, per exemple, és plena de càlculs econòmics per mirar de fer possible el seu projecte del Livre, amb majúscula. La de Proust és estranyament avorrida i iterativa, amb escasses pàgines en què esclati el seu geni al mateix nivell que a La Recherche. El fet és que els escriptors parlen massa sovint, a les seves cartes, dels afers comercials lligats a l’edició dels seus llibres; i rarament aporten cap novetat a tot el que han deixat per escrit en un altre gènere: la novel·la o la poesia.

Ara ens arriba una perfecta, magnífica edició antològica de les cartes de James Joyce (de 1901 a 1940), a càrrec de Dídac Pujol: James Joyce, Cartes. Antologia, Santa Coloma de Queralt, Obrador Edèndum, 2013. La traducció és molt bona, el pròleg també, la tria és equànime, i hi ha molt bons índex i bibliografia. Però allò millor d’aquesta antologia és el fet que l’autor de l’edició no hagi descartat, ans al contrari, les cartes en què Joyce esbravava la seva sexualitat assedegada quan passava una temporada lluny de la seva amiga, després companya, molt més tard muller: Nora Barnacle.

Fóra avinent parlar de les cartes que envia als seus editors (per exemple, sobre les dificultats que va tenir per publicar un dels millors reculls de narracions del segle XX, Dubliners), de la seva crítica del folklore i del nacionalisme de la Irlanda dependent (“L’Irish Independent és realment horrorós; no he pogut llegir cap de les nadales cèltiques...”) i d’altres aspectes que surten en aquest llibre incomparable. Però el millor és trobar-hi el Joyce guarro, el Joyce marrano, el Joyce que escriu procacitats desmesurades (totes ho són). Les cartes que parlen d’això van ser escrupolosament obviades pels primers editors de la correspondència de Joyce, potser perquè encara vivia algun dels seus fills. Amb els anys, tant als anglesos com a les llengües de traducció va aflorar la rotunda veritat del llenguatge de Joyce adreçat a Nora Barnacle. El 2 de desembre de 1909, per exemple, li escriu: “El meu amor per tu em permet pregar a l’esperit de la bellesa eterna i de la tendresa que s’emmirallen en els teus ulls o posar-te a sota meu amb la teva panxa tan suau i follar-te per darrere, com un porc que munta una truja, glorificant-me en la pudor i en la suor que t’emana del cul [...], o bé capicular-nos notant com els teus dits em toquen i fan pessigolles als collons o estàs clavada amb mi per darrere i els teus llavis calents em mamen la cigala mentre tinc el cap falcat entre les teves cuixes grasses [...] i la meva llengua llepa voraçment el teu cony vermell i pudent”. I el 8 de desembre del mateix any: “Dius que quan torni me la mamaràs i que vols que et llepi el cony, petita canalla depravada. Espero que em sorprenguis alguna hora quan dormi vestit, t’abalancis sobre mi amb l’escalfor d’una puta, a poc a poc em descordis botó rere botó de la bragueta i lentament agafis la titola grossa del teu amant [és cert que la tenia enorme; m’ho va dir el seu nét], l’encerclis amb la teva boca humida i la mamis fins que es faci més grossa i més dura i s’escorri a la teva boca”. Com se l’estimava!, hem de concloure. És clar que Joyce, prudent, li havia dit dies abans: “¿T’he escandalitzat per les coses porques que t’he escrit? Potser penses que el meu amor és una cosa bruta. Ho és, estimada, en certs moments”. Però el cert és que un llenguatge com aquest no es troba ni a les pàgines més obscenes de l’Ulisses.

I és així, lectors: per a Joyce l’amor també era una cosa bruta, com ho és per a la majoria dels humans, els d’avui i els de fa cent anys i els de en fa dos mil, com llegim a la poesia eròtica romana. Els escriptors catalans, és cert, són més decorosos, o, almenys, no han deixat un epistolari amb expressions tan erectes com les que llegireu en aquesta correspondència. Per exemple, no em puc afigurar Salvador Espriu escrivint coses d’aquesta llei, encara que espero que, amb el dineral que s’ha destinat a celebrar el seu centenari, un estudiant becat trobi, en un o altre bagul, cartes encara més porques que les de Joyce del nostre gran poeta nacional: això li daria una dimensió més humana i menys pura que la que ens ha estat presentada per al nostre mortal avorriment.