Oportunitat perduda

Entrevistar un president de la Generalitat no és fàcil. No només perquè Artur Mas està ben entrenat en l’art de respondre el que vol i no deixar-se endur per l’entrevistador. És difícil, també, pel zel amb què el seu equip gestiona les entrevistes als mitjans. Així que tenir el president de la Generalitat assegut durant hores és una ocasió excel·lent per analitzar a fons el personatge. Desaprofitar aquesta oportunitat és el que fa Teresa Pous a Servir Catalunya. Artur Mas. L’home, el polític, el pensador (Ara Llibres).

El plantejament inicial és bo. Mas ja té un retrat, el que li va fer la periodista Pilar Rahola abans de les eleccions del 2010, La màscara del Rei Artur (RBA). Tampoc és un llibre el lloc on fer una entrevista estrictament política. Servir Catalunya vol mirar Mas des d’un prisma diferent: la família, l’escola, els amics, la fe, la pau... i la política, és clar.

El llibre ens permet descobrir el gran de quatre germans. Un noi responsable que a la universitat, en plena efervescència antifranquista, participa en algunes manifestacions, però sense entusiasme, preocupat per l’efecte de les mobilitzacions en el progrés dels estudis. Ens parla de la persona, la que tot i ser president procura veure els amics i la que desitja retirar-se passant llargues temporades a Menorca. També, del polític. Del que va aprendre a l’Ajuntament de Barcelona, el que ara ha engegat un procés que primer va viure amb passió i ara amb duresa. Un Mas que se sent odiat a Madrid i que, tot i les dificultats, creu que se’n sortirà.

Tot l’interès que tenen les respostes queda enterbolit per les preguntes que fa Teresa Pous (Llinars del Vallès, 1956). Llicenciada en Filosofia i Ciències de l’Educació, i diplomada en Biblioteconomia, ha escrit dues novel·les i ha coprotagonitzat un altre volum de converses amb el filòsof Josep Maria Terricabras: Pensar, dialogar, i fer en una Catalunya millor (Ara Llibres, 2013). El seu exercici amb Mas és completament fallit. Deixant de banda la selecció dels temes —correcta, bàsica, amb importància pels valors del cristianisme—, el seu paper en la conversa és excessiu. Tant, que de vegades el lector es veu seduït a obviar les preguntes per passar directament a les respostes. La temptació del lector la practica el mateix Artur Mas: respon el que vol. Amb algunes excepcions, com ara les preguntes massatge que porten l’entrevistat a relaxar-se, deixar-ho anar tot i lluir-se en la resposta: “Hi ha algun missatge que voldries dir sobre la preparació per a l’exercici del dret a decidir?”. Davant una qüestió tan punyent, l’únic que falta és que Mas respongui un “m’agrada que em faci aquesta pregunta”.

El plantejament de Pous en la conversa és demostrar una profunditat mal entesa, construïda a base de cites, sovint inadequades, d’altres excessives, fora de context i justificació. D’exemple, un petit fragment: “El doctor Chirstian Boukaram, oncòleg, especialista en física nuclear i neuropsicologia, va dir: ‘Som un tot i tot està interconnectat. De fet, la física quàntica ha demostrat que els nostres components més petits es comuniquen entre si i amb la resta de l’univers alhora. És el fenomen de l’entrellaçament quàntic’. Què penses de l’afecte i la cordialitat? Què vol dir tenir coratge? Tens aquestes qualitats?” De vegades la inconnexió és tan flagrant que l’entrevistat només es pot limitar a dir que està d’acord amb la frase citada.

L’abús de la cita trava la lectura. Incloses amb calçador, impedeixen una conversa fluïda: Pous prefereix una frase estèril d’algú reconegut a repreguntar, a insistir, a furgar. La cita mal entesa embruta els textos. Si no s’és Enrique Vila-Matas, queden dues opcions: o s’usa amb moderació o se segueix el que diu Chuck Palahniuk a Pigmeo (en castellà a Random House Mondadori, 2011): “La veritable intel·ligència comença quan deixes de citar els altres”.