Pires amb essències vieneses

Al món clàssic, la fidelitat d’un artista amb el públic d’una ciutat permet construir una relació afectuosa que afegeix als concerts un plus d’emoció. En el cas de la pianista portuguesa Maria João Pires (Lisboa, 1944), la col·laboració artística que manté des de fa 27 anys amb la promotora de concerts Ibercamera permet parlar del triomf de la fidelitat per partida triple: amb un cicle de concerts, amb els melòmans que el sustenten i amb la ciutat que l’acull. Per això, Barcelona pot presumir de ser una de les ciutats que Pires sempre té present en cadascuna de les gires que realitza, bé sigui en recital o bé acompanyada per orquestres de primera fila. I aquesta nit, en el seu retrobament amb el públic barceloní, en L’Auditori comptarà amb un acompanyament de luxe a càrrec de l’Orquestra Simfònica de Viena i el director hongarès Adám Fischer, per interpretar com a solista el Concert per a piano i orquestra núm. 2, en si bemoll major, op. 19,de Ludwig van Beethoven.

Fischer i la Simfònica de Viena asseguraran la qualitat i la solvència estilística d’una vetllada que, sota el títol Una nit a Viena, suposa una autèntica immersió en el classicisme vienès a través de les dues joies de l’univers simfònic de Haydn i Mozart que completen el programa. De Haydn interpretaran la Simfonia núm. 101 en re major, coneguda amb el sobrenom d’El rellotge pel ritme característic del segon moviment, un deliciós andante que figura per dret propi entre els clàssics populars. Fischer és un dels més reconeguts intèrprets de Haydn i la integral discogràfica de les seves 104 simfonies, gravada al capdavant de l’Austro-Hungarian Haydn Orchestra, és una referència. Completa el programa la radiant Simfonia núm. 41 en do major, Júpiter, K 551, obra mestra que tanca de forma admirable el catàleg simfònic mozartià amb desbordant fantasia, vitalitat i ciència orquestral.

L’elecció del repertori defineix la qualitat d’un intèrpret, i Pires mai no ha deixat de freqüentar, des dels inicis de la seva carrera, els pilars del classicisme vienès, amb una dedicació permanent a les sonates, els concerts i les peces de cambra de Mozart i Beethoven. Del compositor alemany, Pires ha escollit el segon dels seus cinc concerts per a piano, segons el catàleg oficial, encara que en realitat és el primer que va escriure: el va estrenar el 1795, i després de diverses revisions, la segona versió, dedicada a Carl-Nikl von Nickelsberg, va tenir la seva primera audició a Praga el 1798, i en aquest mateix any Beethoven ja havia acabat el seu concert següent, que, per qüestions editorials, es va publicar abans i és el que consta com Concert núm. 1 en do major, op. 15 al seu catàleg.

Al marge, l’important en escoltar aquesta obra és tenir clar que es tracta de la primera experiència del compositor alemany en un gènere, el concert per a piano, que va revolucionar tant en els aspectes tècnics com en els expressius. Pires estima aquesta música, deutora del classicisme, que mostra ja alguns trets personals del futur Beethoven, però que exigeixen una digitació i una filosofia sonora amb cert sabor a Mozart i Haydn: el recolliment líric en el temps lent i l’esperit de dansa del rondo final li atorguen un encant especial, amb alguns trets de caràcter liederístic que conviden al cant natural des del piano, qualitat schubertiana que atresora Pires amb un fraseig natural i profundament comunicatiu.