Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra
ART

El roig i el blau

El roig com a imatge de la vida, del cos, de la passió, el desig i el sexe

L’artista parteix de l’abstracció gestual, la part pintada dels seus quadres i ‘collages’ Ampliar foto
L’artista parteix de l’abstracció gestual, la part pintada dels seus quadres i ‘collages’

Hi ha un bonic tango titulat Maquillaje, amb lletra d’Homero Expósito i música del seu germà Virgilio, que comença amb el vers de Lupercio Leonardo de Argensola: “Porque ese cielo azul que todos vemos, ni es cielo ni es azul, ¡lástima grande que no sea verdad tanta belleza!”. El cel blau —desmitificat per l’escriptor del Segle d’Or, nascut a Barbastre el 1559 i mort a Nàpols el 1613— és un dels temes constants en l’obra d’Astrid Colomar (Palma de Mallorca, 1970). L’artista treballa amb un blau intens, encegador, que no és altra cosa que una concentració absoluta de llum solar que, de fet, és ben blanca. Igual que el vers manierista, doncs, el seu cel no és blau, però s’hi assembla molt i continua sent formós. La pintora mallorquina, en la seva evocació del blau, mira als romàntics i a l’anhel d’assolir el sublim, el cel com el tot, al qual pertanyem de manera unànime; la immensitat del cosmos. També ens parla de Goethe, pel qual aquest color era “el no-res encantat”, la buidor hipnòtica que transporta l’home a l’infinit i provoca “un desig de puresa i, en última instància, de suprasensualitat”. El blau com a color de la profunditat ambigua, del cel i de l’abisme, que contraposa el no-res amb el tot, tal com aclareix ella mateixa.

TRANSFORMATION IN RED

Astrid Colomar

Casal Solleric. Passeig del Born, Palma de Mallorca

Fins al 5 de gener del 2014

Fa uns mesos, Astrid Colomar va mostrar les seves visions del blau a la galeria Joan Melià d’Alcúdia; fa deu anys ho havia fet a Barcelona, amb unes altres obres, en la primera i, de moment, única exposició individual a la capital catalana (també ho va fer llavors a Washington). De fet, la seva vida ha transcorregut, sobretot, entre els Estats Units i Mallorca. Arran de la mort de la seva mare, fa set anys, el blau es va barrejar amb el roig. Ara, fins al gener del 2014, el vermell envaeix les sales del Casal Sollerich, a Palma, i en alguns moments dialoga amb el blau.

El roig com a imatge de la vida; del cos; de la passió, el desig i el sexe; de la creativitat i, també, del dolor i la crueltat; i de la mort. Però Astrid Colomar no ha caigut en la delectació de la iconografia sadomasoquista del cristianisme, curulla de barbaritats, sang i fetge, sinó que fa una mirada estètica, subliminal i bella, igual que fa amb el cel.

La seva obra és pluridisciplinària i s’hi barregen pintura, collage, assemblatge, brodat, instal·lació, vídeo... amb fluïdesa i amb un clar desig de transcendència que, fins i tot, pot arribar a ser messiànic. L’artista parteix de l’abstracció gestual, que és la part pintada dels seus quadres i collages, però absorbeix la tradició figurativa a partir dels gravats dels segles XVIII al XX que col·lecciona amb primor; els utilitza de manera simbòlica, i els transforma sense mutilar-los bàrbarament, sinó que hi afegeix delicades pinzellades pròpies, retallades i clavades amb agulles de cap, com si fossin papallones —un element que també hi apareix molt sovint—, en una clara referència a l’entomologia.

Els collages reeixits, que són el que més predomina a l’exposició, tenen un clar referent amb els de Max Ernst, artista indiscutible en aquesta tècnica de l’associació i el joc formal; arran d’això, també dialoguen amb molts altres pintors surrealistes. I en l’univers discret, delicat, sensible, i a vegades críptic, remeten directament a les caixes del nord-americà Joseph Cornell, seguidor a ultrança d’Odilon Redon. L’obra d’Astrid Colomar és plena de plantejaments filosòfics però també és molt atractiva des del punt de vista formal, i això darrer és el que, al cap i a la fi, li acaba conferint la seva virtut principal.