“Aquí poques bandes viuen de la música”
“Cal créixer cap a fora, treballar més a Espanya. Estem valorant canviar d’idioma, és una opció”
Demà divendres, Mishima tanca a l’Apolo la gira de L’amor feliç en un segon concert que, com el d’ahir, omplirà la sala barcelonina. La gira ha sumat més de 80 concerts per tot Catalunya, una xifra a la qual cal sumar els prop de 8.000 exemplars venuts del disc. Ara la banda afronta la gravació del seu setè elapé, que esperen que serà al carrer a començament d’any. A David Carabén (1971), compositor, cantant i guitarrista del grup, li toca fer balanç.
Pregunta. Satisfets del resultat de la gira?
Resposta. La gira ha anat objectivament molt bé. Hem tocat en unes condicions tècniques i econòmiques millors, i ha vingut molt públic. El que passa és que l’objectiu inicial de la gira, com a mínim el meu, era que tothom a la banda pogués viure del grup, i això no ha passat.
P. Com?
El Barça com a metàfora
Fill d’Armand Carabén, l’home que va dur Johan Cruyff al Barça, David és un culer desil·lusionat: “Miro els partits del Barça, però no en segueixo l’actualitat. M’agradava el Barça quan era metàfora d’alguna cosa, quan defensava causes més importants que nosaltres mateixos, quan jugava Abidal, musulmà i malalt de càncer, quan era la causa justa contra el mal. Ara que tot és Qatar Airways, el Barça no és metàfora de res”, opina.
Ingenuïtat? Carabén ho admet: “Sí, és romanticisme ingenu, però també ho és creure que l’actor milionari es converteix en vagabund al cine. El Barça era més que un club, ara és un club”. Per Carabén un debat molt culer és la disputa entre resultadistes i amants del bon joc: “De fet, qui creu que el Barça hauria de ser més que un club, acostuma a ser amant del bon joc, i els que volen només un club de futbol són generalment resultadistes”. Carabén, a qui el seu pare va fer soci del Barça en néixer, fa un parell d’anys es va donar de baixa del club.
R. Sí, a Mishima, tot i la nostra popularitat, només jo em guanyo la vida amb la música, i molt ajustadament. Vés a saber, potser ja hem arribat al sostre a Catalunya amb una proposta com la nostra, o potser encara hem de créixer més... no ho sé. Pensava que estaríem més afermats ara, però no és així. I això que estem en un moment molt dolç de la nostra carrera i que cada disc ha venut més que l’anterior.
P. Sigui com sigui, la qüestió és que...
R. El somni de joventut no s’està complint i el nostre dia a dia és inestable econòmicament. Estem al voltant dels 40 anys, i jo amb dos fills. Ara és el moment de decidir si segueixo jugant o no, i ho faré, perquè em trobo molt bé fent aquesta feina, m’omple, i crec que la música que fem té sentit. Ara, malgrat tot, poques bandes viuen de la música a Catalunya.
P. Per què?
R. La resposta és complexa. La nostra música ha arribat al seu destinatari, vénen als concerts amb les entrades exhaurides, però som cinc, tècnic de llum, de monitors, roadie, mànager… és molta gent per repartir i el país és petit, molt petit. Els llocs on podem tocar s’acaben aviat.
P. I la conseqüència que no pugui viure de la música tota la banda és…
R. Que no podem fer tants assaigs com voldríem, i el progrés de la banda és més lent. Des que vaig dedicar-me completament a la banda, fa dos anys, he escrit els millors temes gràcies al fet que m’hi he pogut dedicar. És el problema que tenim a Catalunya, a l’estranger molta gent toca instruments, les bandes poden tocar molt per diferents circuits, i és clar, sonen molt millor que nosaltres. És una simple qüestió d’hores i de dedicació, res més. I a Catalunya cometem l’error que, lluny de comparar-nos amb França o Anglaterra, ho fem amb Espanya, que no és un bon exemple.
P. I l’abast del seu èxit no està limitat pel fet de tenir Mishima una personalitat molt barcelonina que no troba ressò fora de la capital?
R. No ho crec, perquè de bandes com la nostra n’hi ha a tot arreu, potser excepte a Catalunya, la qual cosa constitueix un argument favorable a nosaltres. Jo crec que Mishima també s’entén fora de Barcelona. La nostra proposta és la mateixa: fer obra i fer discos que expliquen coses.
P. I no deu ser que el missatge de Mishima és “massa” generacional?
R. En aquesta gira ha estat quan més gent gran i joves han vingut als nostres concerts. Hem buscat teatres a propòsit i hem ampliat el nostre públic. O sigui, no, no som massa generacionals.
P. Atesa la situació, què pensen fer en el futur immediat?
R. Cal créixer cap a fora, treballar més a Espanya, provar a l’estranger: hem d’anar a buscar les minories que són el nostre públic allà on siguin.
P. I canviar d’idioma és una opció?
“La nostra música ha
R. Ho estem valorant. Ara mateix estem parlant de la possibilitat de gravar el nou disc a l’estranger i fer-ne una versió en l’idioma local.
P. Ja ha començat a treballar en el nou disc?
R. Ja he escrit sis o set cançons, sí, ja el tinc bastant avançat. Tot i que he perdut molt de temps treballant en dues cançons que finalment no faré servir. Havia trobat la forma de parlar de certs temes, però finalment no me n’he sortit.
P. Què ha passat, no trobava la forma, no li agradava la melodia?
R. Les cançons que m’agraden són aquelles que no tenen una metàfora que es pot interpretar en un sol sentit, no m’agraden les lletres mastegades. El cantautor que arriba a una conclusió i la canta em sembla un model antic. No vull dir a qui m’escolta què ha de pensar socialment, i tampoc com s’ha d’estimar o com ha de relacionar-se amb la parella.
P. I les lletres descartades eren massa directes potser?
R. Sí, havia arribat a tenir una idea massa clara, molt feta, un punt de vista massa fort.
P. Però sembla que precisament ara, amb la confusió imperant, el públic vol receptes, idees fortes i nítides.
R. Sí, per això em resisteixo a donar-les. Polítics, moralistes i talibans t’ho diuen tot, t’ho donen tot fet. Jo no, no vull ser un mestretites.
P. Vostè ha afirmat que els seus discos neixen arran d’una obsessió. Quina és la que inspira el seu pròxim treball?
R. Com que estic en el procés, no ha estat una, sinó dues. Primer, llegint Homo ludens, de Johan Huizinga, vaig estar pensant en el fet de jugar, d’afrontar la feina com qui juga, evidentment sense perdre la responsabilitat i el compromís associat a la feina. Una mica per això vam fer una estança a la Fabra i Coats amb Za!, un grup que juga amb la música quan toca. Però un cop satisfeta parcialment aquesta obsessió, vaig donar voltes a la idea de paradís, que és en la qual estic treballant ara: què és el paradís?, com l’entenem?, què ens promet?
P. I quan escriu té clar per a qui ho fa?
R. Mai he escrit per a ningú en especial, escric per l’obra, perquè em sobrevisqui, perquè digui coses a qui l’escolta.
P. En el documental This ain’t no mouse music, Ry Cooder diu que la música ha passat a un segon pla, que ja no té centralitat. Hi està d’acord?
R. Sí i no. En aquesta gira he vist moltes persones que venien als nostres concerts moguts per la mateixa relació passional que nosaltres tenim amb la música. Ara bé, al mateix temps, és cert que a mesura que s’emet moneda aquesta perd valor com a objecte. No és el mateix un vinil que un arxiu intangible, de la mateixa manera que no és el mateix un lingot d’or que una targeta de crèdit. Tot i això, gràcies a les targetes els diners han arribat arreu, de la mateixa manera que ara tenim més música que mai.
P. Un sentiment final?
R. Que, malgrat tot, no puc ni vull queixar-me. Mai hauria cregut que seria on som, la música m’encanta. No crec que pugui queixar-me.
