Dones, de 1933 a 2013

N’hi ha a tot arreu, “van amb les criatures, que es furguen el nas i que s’arrapen a les faldilles mentre entre elles es barallen i discuteixen molt més fort que els homes... Sí, la dona ha posat una passió superior a la dels homes en evidenciar les seves idees polítiques”. I com ho fa? “Votant, dona votant. Ho espero amb una il·lusió, si sabéssiu...”, diu l’actriu Margarida Xirgu. Ha arribat el moment. El 19 de novembre de 1933 la dona vota per primer cop. Vuitanta anys després ha canviat aquella imatge?

El temible vot femení. No ho tenen fàcil. La Constitució de 1931 recull el vot de la dona, però les xifres fan pànic. El 1933 hi ha un cens provisional. A Barcelona, 246.025 homes electors i... 299.127 dones; 53.102 més. I la pregunta clau: què passarà? Votaran cap a les dretes? Votaran cap a les esquerres? Es quedaran a casa? “Tant Francesc Macià com Manuel Azaña tenen por de perdre les eleccions, en la majoria de països la dona tenia un vot conservador”, explica l’historiador Pep Martín Berbois, autor d’Ignorades però desitjades. La dona política durant les eleccions de la Segona República (A Contravent). I què diuen elles? La dependenta Pepita Salvador, que això “és una cosa d’homes”. I la també dependenta Montserrat Verni, que “les dones han d’intervenir en política i el primer que calia era que les dones votessin exactament igual que els homes”. A l’aire hi ha l’alè de les 400.000 que el 1931 es van adherir a l’Estatut amb un plebiscit paral·lel. I les dones voten. Vuitanta anys després ja no hi ha diferències. “El gender gap (la diferència de gènere) ha desaparegut de la participació política convencional”, assegura Tània Verge, professora de ciència política de la UPF. Les dones participen i s’abstenen igual que els homes. Un vot guanyat.

Esquerres? Dretes? Les van assenyalar amb el dit. Les van culpar de la victòria de les dretes el 1933. La foto. A la República el sistema polític català és plural. Hi ha molts partits. La dona també s’hi emmiralla. Però candidates... A les llistes trobem que a Catalunya el Partit Comunista Català presenta cinc candidates; el Front Obrer-BOC, dos; ERC, una; Unió, una; el Front d’Extremes Esquerres, una; el Partit Republicà Radical, una. Dels 54 escons... cap d’escollida. Passa el temps. Al Parlament de Catalunya de la primera legislatura (1980-1984) hi havia set dones diputades, un 5,2%. I actualment (2012-2013), 55 diputades, un 40,7%. Però més d’esquerres? Més de dretes? A la República “la dona, culturalment, era més d’esquerres, les que estaven més polititzades”, afirma Pep Martín Berbois. Ara, si guaitem la segona onada del CEO de la Generalitat del juny, veiem que les dones es defineixen d’esquerres en un 40,4% (homes, 37,8%); centreesquerra 18,6% (21,7%); centre 13,8% (17,4); centredreta 6,7% (8,3%); i dreta 4,4% (3,2%). Es camina com als Estats Units o Alemanya, on les dones són més d’esquerres. Però com es plasma això en la realitat? Al Parlament avui hi ha 22 diputades de CiU; 8 d’ERC; 8 del PSC; 7 del PPC; 6 d’ICV-EUiA; 3 de C’s i 1 de la CUP. Canvis? Tradicionalment les dones han tendit a votar partits majoritaris respecte de partits més petits. Han percebut els partits grans com moderats i els petits com radicals, i “la seva preferència per partits grans és per la seva major visibilitat”, afirma Marta Cantijoch, investigadora de la Universitat de Manchester. Ara bé, avui la foto política catalana és trepidant, canviant, generacional, els grans perden pes i els petits en guanyen. Per tant, a l’aguait: “Resultarà interessant analitzar si les diferències de gènere es mantenen vinculades a les sigles que havien atret el vot femení fins ara (CiU, PSC) o el fet que el partit sigui majoritari, ampliant-se per tant el suport femení cap a forces com ERC en detriment del PSC”. Tot està per veure, perquè les eleccions de 1936 van dinamitar l’estereotip sobre les dones: les esquerres van guanyar.

La difícil militància. La República veu emergir les dones polítiques. El 1932 els partits hegemònics, com la Lliga i ERC, creen seccions femenines, però hi ha el gran escull: “L’ideal no seria formar-nos en seccions femenines, sinó formar-nos en seccions mixtes amb ells. Però en aquest cas, caldria que llur consideració fos sincera i ens volguessin reconèixer intel·ligència sense gaires temors. Així les dones, en integrar els Centres, podrien ocupar càrrecs a la seva Junta exactament com els homes”, afirma la periodista d’ERC Rosa Maria Arquimbau el 1932. Avui, des del 2007, la quota legislativa d’igualtat assegura que cap sexe estigui per sota del 40% ni per sobre del 60%. Però tot continua també dependent de la voluntat política: si es fa un govern paritari, si les dones ocupen llocs rellevants... però també del gran gender gap femení: “Les dones continuen assumint la càrrega principal de les feines domèstiques i el seu temps disponible es veu reduït, i en conseqüència també la seva implicació en la política”, afirma Tània Verge. Els canvis generacionals i socioeconòmics encara han de parlar. Perquè l’actitud es va guanyar el 1933: una dona votava amb la candidatura oberta i, quan el president la doblegava, va exclamar: "M’és igual, ja pot ensenyar-la. Voto a qui em sembla".