València, amb uns altres ulls

Al començament del segle XVII, el pare Francisco Jerónimo Simón, rector de la parròquia de Sant Andreu de València (actualment de Sant Joan), anava cada dijous de vesprada des de les Torres de Serrans, on estava la presó dels condemnats a mort, fins a la plaça del Mercat, on els penats eren executats en la forca. Durant el trajecte, una multitud de gent l’acompanyava per presenciar les seues al·lucinacions i visions beatífiques.

Aquesta ‘volta dels condemnats’, com era coneguda, és una de les anècdotes que protagonitza la ruta Crim i càstig organitzada per l’associació cultural Tornatemps. “La ciutat està plena d’històries que els mateixos veïns desconeixen”, explica Manolo del Álamo, un llicenciat en Història que amb altres companys decidiren ara fa un any organitzar visites no convencionals per València. “El que pretenem”, diu Del Álamo, “és recuperar el passeig, mirar la ciutat de manera tranquil·la, perquè hui en dia tenim una mirada molt limitada”.

Cada diumenge convoquen rutes temàtiques amb un fil conductor que permet descobrir els carrers de València i la història dels seus habitants: la ciutat musulmana, el barri jueu, el primer eixample modernista, la València durant l’ocupació francesa, o la que fou capital de la II República. “És curiós que, quan viatgem fora, ens armem de tot tipus d’informació”, comenta Del Álamo, “però desconeguem completament la ciutat en què vivim”. I posa com a exemple “que la gent ignora que la font de la plaça del Negret va ser el primer brollador d’aigua potable de la ciutat, gràcies al mig milió de reials donats en testament pel canonge Mariano Liñán [Grau de València, 1769, Madrid-1844] per a crear la Nueva Sociedad Valenciana de Aguas Potables”.

El professor José María Azkárraga també congrega els diumenges molts veïns curiosos pels carrers de la ciutat. Coautor del llibre Valencia, 1931-1939. Guía urbana, organitza rutes pels vestigis de la II República. “Allò que més sorprén els visitants són els refugis de la Guerra Civil”, conta, “i no solament per desconeguts, sinó pel bon estat de conservació i pel poc interés que té l’Ajuntament de conservar-los i donar-los a conéixer”. “I hi ha molts veïns”, afig, “que no sabien que València va ser capital de l’Estat des del novembre del 1936”. La publicació de la guia el 2007, en què es proposen rutes pels edificis testimonials d’aquella etapa, el va animar a eixir al carrer per a divulgar desinteressadament una part de la història de València que no figura en les rutes oficials de les oficines de turisme “i que l’Administració ens té segrestada”. Durant les passejades, Azkárraga explica, per exemple, “que l’actual Capitania era on tenia la seu el president Azaña, que en la Casa del Xavo hi havia el Ministeri de Treball o que l’actual palau de les Corts era la seu del Govern de la II República”.

Azkárraga no dubta a usar les noves tecnologies per a fer front a la mancança d’informació sobre els refugis de la Guerra Civil: “Posem als murs codis QR perquè, amb els telèfons mòbils, qui vulga puga obtenir informació a l’instant, ja que l’Ajuntament, immers en la desídia, no és capaç de posar-hi una mísera plaqueta que senyalitze aquests elements del nostre patrimoni”.

La resistència ciutadana a les polítiques municipals i autonòmiques en matèria de turisme i urbanisme també es fa palesa en altres rutes més conegudes, com ara La ruta dels despilfarro (una visita als emblemes del balafiament dels darrers anys a la ciutat) o Desayuno con viandantes (proposta de regeneració urbanística i veïnal) de les quals s’han fet ressò nombrosos mitjans de comunicació. L’associació Cercle per la Defensa i Difusió del Patrimoni Cultural organitza, a través de la cooperativa Caminart, passejades sota lemes com ara Camins de l’aigua (amb el Tribunal de les Aigües com a reclam principal), Camins gremials (un recorregut per la València dels gremis medievals) o Camins bèl·lics (amb la Guerra Civil com a protagonista). “Nosaltres som historiadors”, explica César Guardeño, “que a més tenim l’acreditació oficial com a guies turístics”. “És sorprenent”, afig com a anècdota, “que molta gent desconeix que l’origen de València està darrere de la Catedral, a les ruïnes romanes de la plaça de l’Almoina”.

L’Associació d’Amics i Exalumnes de la Universitat de València també promou rutes per la ciutat romana, islàmica, jueva, modernista, pel barri de Russafa… i ho fa mitjançant l’empresa o club de viatges Fil-per-Randa, que enguany celebra el vinté aniversari. “Preparem dos catàlegs l’any per als nostres clients”, conta Imma Rodilla, “en què, a més dels viatges culturals arreu del món, incloguem rutes per València”. Els arbres monumentals, les escultures, la València de Mariano Benlliure i Sorolla o la Valentia romana són algunes de les pròximes eixides. L’empresa es caracteritza per fer totes les rutes en valencià i perquè els guies són experts en els llocs visitats: historiadors, biòlegs, arqueòlegs, muntanyencs experimentats, escriptors… Tots “amb vocació divulgadora, o que donen una informació que els guies turístics no sabrien oferir”. “Per exemple”, diu, “la visita al Micalet estarà guiada pel campaner Francesc Llop”. “Molta gent s’apunta a les nostres eixides perquè són seguidors d’aquests experts”, conclou Rodilla.

Més especialitzat és el col·lectiu Guiding Architects de València, integrat en una xarxa europea del mateix nom i format per arquitectes que treballen a la ciutat i que organitzen diverses rutes sobre l’evolució urbanística i arquitectònica.

Per conéixer la façana marítima a peu de carrer i lluny dels estereotips, l’empresa Paseando-Poblados de la Mar fa visites guiades pel Cabanyal i el Grau. La responsable, Marga Alcalá, una guia turística molt vinculada a la Plataforma Salvem el Cabanyal, mostra durant les passejades de divendres i dissabtes l’arquitectura i la història dels pobles mariners annexionats a la capital, a hores d’ara encara en perill per la intenció municipal de perllongar l’avinguda de Blasco Ibáñez fins a la mar. “Molts dels visitants són veïns de València que encara no coneixien aquests barris”, diu Alcalá, que en les rutes narra històries com la del gran incendi del 1875, en què es cremaren nombroses barraques de fusta i palla i arran del qual es construïren les cases d’obra decorades amb el modernisme popular característic del Cabanyal. O l’anècdota dels colomers: “els pescadors tenien a casa colomers. Quan eixien a pescar, s’emportaven un colom i, quan ja havien capturat prou peix, l’amollaven amb un paperet en què escrivien el que havien pescat. El colom tornava a casa amb el missatge i les dones anaven a la llotja a vendre el peix. Quan els homes tornaven a port el peix ja estava venut”.