La perversió de la mirada

Arribe a l’estudi de Carmen Calvo i em trobe que està de mudances. Una colla de forçuts de l’empresa Benilimp mouen quadres d’ací cap allà, sota la seua atenta supervisió. Carmen està nerviosa, va vestida amb una roba alleopardada, dóna instruccions, diu açò no, allò tampoc, i ací de cap manera. “Què fa aquesta nina sobre la prestatgeria? Què us penseu, que podeu deixar les coses en qualsevol lloc?” protesta de colp. Els homenots se la miren esporuguits: segurament, aquell matí, quan han començat la feina, no sabien ben bé on es dirigien. Era un dia més. Un dia qualsevol. Un d’ells es queda mirant fixament un dels quadres més grans: representa un grup de quatre soldats que tenen al cap una munió de panderoles. El mira estranyat, una mica retirat, però jo diria que profundament encuriosit. Llegeix el títol i torna a mirar el quadre. Segur que pensa com de sorprenent és tot allò. Carmen juga amb la imaginació dels espectadors, amb allò que poden pensar, amb les seues intuïcions. Una fotografia d’un matrimoni amb unes màscares, o una núvia amb el cap tot ple d’agulles, produeix un calfred instintiu, innat, alguna cosa de pregona i biològica. Carmen és una prestidigitadora de les emocions humanes. El treballador junt amb un company mou aquell quadrot, i el deixa en un altre racó de l’estudi. Per indicació de l’artista porten guants blancs; és una escena una mica surrealista: un grup de goril·les amb guants de cotó, movent d’ací cap allà imatges d’homes i dones amb màscares, o de xiquetes vestides de primera comunió travessades per agulles de colors. De sobte Carmen crida un dels treballadors, un goliath de nom Vicente, i li mostra una fotografia: hi apareix ella sobre un tamboret, amb un fuet en les mans. Una imatge divertida, però d’evocacions sàdiques, que l’homenot no sap com interpretar. Carmen li diu, rient: “Ací hi ha molt de vici! Molt de vici!” i torna a riure, aquell riure tan franc i entremaliat que té, que és un com un raig de llum. Els de les mudances no saben què dir, i riuen també, tímids, timidíssims, reduïts a personatges de Liliput. La domadora pot fer qualsevol cosa amb ells. En què acabarà tot allò? sembla que es pregunten. Però, de sobte, els ofereix una cervesa, i aquests diuen que no, que no, que de cap manera, que estan treballant. Carmen protesta, els fita, els diu que deixen de treballar i que facen el favor de prendre una cervesa, que no tot en la vida és el treball. Mig en broma els amenaça que no els tornarà a contractar; fins i tot apunta que traurà el fuet. Aquests se la miren amb una mica d’inquietud: per una vegada, em sembla, preferirien seguir en el frau. Però al final accepten la cervesa, que beuen tots quatre en silenci, un silenci respectuós, amb els guants posats, mentre miren el quadre dels soldats amb les panderoles al cap. Un dels soldats té la cara mig coberta, però un ull lliure d’insectes s’hi projecta sobre la sala com si al seu torn ens estiguera fitant a tots nosaltres. De colp entenc el títol del quadre, “La perversió de la mirada”. I el mire, si més no, amb major intensitat.