L’adolescència segons Murgia

Un dels encerts del Festival de Tardor de Catalunya Temporada Alta ha estat sempre el seu afany per donar a conèixer els nous creadors de l’escena internacional i aconseguir, a partir dels seus muntatges, fidelitzar el públic amb una fórmula tan senzilla com eficaç: al costat dels noms dels directors escènics més coneguts, i que arriben a ser-ho seguint precisament aquesta fórmula, n’apareix algun de jove de qui no en sabem res que presenta un muntatge impactant; l’any següent o l’altre aquest hi torna amb una proposta nova, i així es va donant a conèixer i, si no es torça, acaba formant part de la constel·lació que componen els més consagrats.

Amb el muntatge Ghost Road, interpretat per l’actriu Viviane De Muynck i programat la passada edició del festival, vam tenir l’oportunitat de conèixer Fabrice Murgia (Verviers, Bèlgica, 1983), un dels talents més brillants de la jove escena belga. Enguany Murgia torna al Temporada Alta amb el seu primer treball, Le chagrin des ogres (L’aflicció dels ogres), un espectacle inspirat en fets reals, protagonitzats per adolescents, que l’ha consagrat arreu d’Europa.

El 20 de novembre del 2006, Bastian Bosse, un jove de 18 anys, va tornar al seu institut d’Emsdetten (Alemanya) amb una escopeta i va ferir cinc alumnes abans de suïcidar-se. Uns mesos abans, la jove austríaca Natascha Kampusch, de la mateixa edat, va aconseguir escapar del segrestador que la tenia captiva des de feia deu anys, un cas que va obtenir molt ressò mediàtic. A partir del blog personal del primer, escrit en un llenguatge molt instintiu i corrent, i de les entrevistes que els mitjans van fer a la segona, Murgia va construir una faula amb elements de ficció que ens mostra el desconcert absolut de tota una generació.

La dosi de cada ingredient, ens explica en una entrevista per correu electrònic, és la següent: “El 90% del que veureu sobre en Bastian és cert; en el cas de la Natascha, un 40%, perquè hi trobareu moltes referències que parteixen d’un esdeveniment similar que va commocionar Bèlgica als anys noranta, l’afer Dutroux, i en el qual la veu del poble va adquirir dimensions monstruoses.”

Murgia va crear Le chagrin des ogres el 2009 per al Festival de Liège després de ser pare. “Ara no faria el mateix espectacle”, afirma. “Em trobava enmig d’un conflicte d’identitat com a pare jove i com a jove que ha d’esdevenir responsable. Volia el millor per al meu fill, però no sabia si seria capaç d’oferir-li el que això significa”. Els interrogants són el motor de les seves propostes; “em persegueixen —diu—, però ara ja no vaig a Internet com a mitjà de fuga dels éssers solitaris sinó als deserts, que és on situava l’acció de Ghost Road”.

Segons la crítica, Le chagrin des ogres és un conte oníric de gran impacte visual i d’una audaç escriptura escènica, una opera prima magistral que parla l’idioma dels adolescents i connecta amb el seu crit desesperançat que, tanmateix, ningú no escolta. Les aberracions criminals d’una minoria revelen un malestar social latent.

Murgia matisa que “no és un espectacle destinat als adolescents, sinó que té diferents graus de lectura; parla de la joventut com a forma d’abandonament i apel·la a allò que ens queda de l’adolescència”. Espera que aquells que ja fa temps que han superat aquesta etapa “facin un viatge cap a un període de les seves vides que potser ja han enterrat”. I afegeix que “si no s’identifiquen amb la joventut de l’obra, aleshores és que he fracassat en el meu propòsit.”