Els clarobscurs dels museus

En aquests temps convulsos, els museus no només conserven, exposen i difonen el patrimoni, sinó que s’han obert a activitats que poc o gens tenen a veure amb la seva funció original: desfilades de moda, actes socials o una presentació de batedores són només tres exemples de les darreres activitats que han aconseguit entrar als museus. Tot amb la finalitat de recaptar fons quan les administracions han disminuït les seves aportacions. Està en crisi el model tradicional de museu? Es tracta només d’un problema econòmic? És la franquícia la solució de tots els problemes? Aquests moments d’incertesa dels equipaments culturals per antonomàsia coincideixen amb la celebració, avui dijous, dels 50 anys de la mort de l’historiador, crític i museòleg Joaquim Folch i Torres (1886-1963), considerat el pare dels museus d’art barcelonins. I també amb l’aprovació, d’aquí unes setmanes, del nou Pla de Museus que impulsa la conselleria de Cultura de Ferran Mascarell.

Catalunya compta amb 113 museus i 405 col·leccions reconegudes i registrades per la Generalitat, i amb un bon nombre més de centres que conserven el patrimoni. Cultura considera que 518 centres són massa i que, sobretot en temps de crisi i de contenció de la despesa, no tots són sostenibles. Per això, el Pla de Museus neix per posar ordre en aquest mapa, en el qual, com en la teoria de Darwin, només sobreviuran els més forts, els que aconsegueixin atreure més públic i més ingressos mitjançant l’autofinançament i el patrocini, i els que tinguin més relacions amb altres centres del territori. Dins d’aquest pla, el gener del 2014 entrarà en funcionament la nova Agència Catalana de Patrimoni, en la qual es prioritzaran els museus i monuments de la Generalitat i se’n buscarà, sobretot, la rendibilitat.

Quan ja han passat 50 anys de la seva mort, perviu l’obra de Folch i Torres en l’actualitat? És el Pla de Museus la solució als problemes que tenen avui els museus de Catalunya?

Joaquim Folch i Torres, primer director el 1934 del Museu d’Art de Catalunya, embrió de l’actual Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), va ser fonamental en la configuració dels museus d’art catalans. Per Pepe Serra, el seu successor en la direcció del MNAC des del 2011, no hi ha dubte de la seva tasca. “Va ser-hi en els moments clau. Va ser ràpid i executiu i va saber donar solucions als problemes. Potser és una mica de nostàlgia. Ara hi ha més burocràcia i menys acció”, es lamenta el director del primer museu català, que des de fa un mes va posar el nom del museògraf a la seva biblioteca d’art. “És de justícia”, afirma Serra, de qui destaca “la seva visió estratègica d’impuls i construcció de col·lecció a escala nacional”.

Per Ferran Mascarell, conseller de Cultura de la Generalitat, “és indiscutible el seu paper en la modernització i el desplegament del sistema museístic català amb sentit de modernitat, incloent conceptes com el d’exhibició i el de didàctica”.

Clusellas: “Molts moriran d’inanició. La llei de museus de 1990 està obsoleta”

Amb el temps, segons Serra, el model, “sense que sigui culpa de ningú”, ha acabat sent “incoherent i desarticulat, ja que s’ha fet prevaler la titularitat i no la visió de conjunt”. La incoherència és fruit de la gènesi d’aquests centres al llarg del temps. A Barcelona i Catalunya, a diferència de Madrid, no hi ha museus impulsats per la monarquia. Aquí, la majoria són fruit de les iniciatives municipals i d’institucions culturals i d’estudi.

Així va ser a Barcelona amb el Museu Provincial d'Antiguitats de 1879, el Museu Municipal de Belles Arts, el Museu de les Reproduccions Artístiques i el Museu d’Arqueologia de 1891 i, l’any següent, el Museu d’Arts Decoratives i el Museu Provincial de Belles Arts. També, fora de la capital, amb centres com la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, el 1884, i el Museu Biblioteca d’Olot, el 1893. Va continuar en els anys vint i trenta del segle XX, quan la burgesia va ser el motor que va acabar donant forma i sentit als museus catalans, al marge sempre de les estructures de l’estat.

S’han vist atrapats entre conservar i exposar o bé obrir-se i deixar l’erudició

Després de la dictadura, l’arribada de la democràcia i la restauració de la Generalitat, la cultura va esdevenir la punta de llança de la nova imatge de modernitat. I els museus, més. Es va anar forjant un sistema dual que s’ha mantingut fins ara, format, d’una banda, pels museus nacionals, i per altra, pels municipals, disseminats pel territori.

La bonança econòmica de dècades anteriors i les ganes de la classe política de deixar la seva petjada ha sembrat Catalunya de museus en els darrers anys. Cada municipi ha acabat amb un, o diversos, centres vinculats amb l’ajuntament. Y en plena crisi han seguit augmentant: des del 2011 s’han inaugurat, reformat o ampliat gairebé un centenar de museus i centres d’interpretació.

Ara, la crisi ha canviat el panorama. Molts museus ho estan passant magre per obrir i mantenir llocs de treball, horaris, activitats i programes.

Fins ara no hi ha hagut entesa entre els museus nacionals i els territorials. Gairebé sempre s’han vist amb recel els recursos dedicats als grans equipaments nacionals, davant dels escassos recursos que han servit per explicar els centres locals.

El 2008, la conselleria de Joan Manuel Tresserras va posar en marxa el primer Pla de Museus de Catalunya per tal de corregir aquesta situació de fragmentació i desigualtat. El març del 2012, Mascarell va fer públic un document, titulat Bases del nou Pla de Museus de Catalunya, en què reprenia el tema i creava una sèrie de constel·lacions en què els museus acabaven vinculats sota l’òrbita de quatre museus nacionals: els museus d’art giraven al voltant del MNAC; el Macba es relacionava amb la creació contemporània, amb centres com la Filmoteca de Catalunya i el CCCB; s’integrava el Museu Nacional de Ciències Naturals del Fòrum, tot i estar finançat només per l’Ajuntament; i es creava el Museu Nacional d’Història de Catalunya, sumant el Museu d’Història de Catalunya, l’Etnològic de Barcelona, l’Arqueològic de Catalunya i el Museu Nacional de la Tècnica i la Ciència.

Pepe Serra: “No és el moment d’inventar centres, sinó de posar ordre en els que hi ha”

“Es tracta d’articular els museus, de reequilibrar la situació i recuperar l’esperit de començaments del segle XX”, explicava el document. El pla convertia els Serveis d’Atenció als Museus (SAM), creats en la Llei17/1990, en les capçaleres de les xarxes regionals, amb l’encàrrec de finançar programes i activitats conjuntes. N’hi ha dos en funcionament a Lleida, un a Tarragona i un altre a Girona, mentre que està per resoldre el de Barcelona i la seva vinculació amb la Xarxa de Museus locals de la Diputació de Barcelona, formada per 64 museus de 52 municipis.

Jesús Navarro, director del museu municipal Jaume Morera de Lleida, és l’autor d’un estudi sobre el panorama i la discussió de les noves funcions dels museus d’art (el 33 % del total). Publicat en l’últim número de la revista Mnemòsine de l’Associació de Museòlegs de Catalunya, explica com aquests centres s’han vist atrapats en complexes dialèctiques entre conservar i exposar o bé obrir-se a noves activitats dirigides a satisfer un públic cada vegada més nombrós, tot oblidant el caràcter erudit que van tenir durant dècades.

Els museus estan en crisi permanent, sempre es reinventen al llarg del temps

Navarro defensa la necessitat del pla que impulsa la conselleria de Mascarell. “Tot intent d’articular el sistema no em sembla malament”, però critica “la visió economicista i mercantilista, que és la que sembla prevaler. Sembla que els resultats econòmics dels museus i el seu consum massiu passen per sobre d’altres valors”.

Pel que fa al model actual dels museus, uns centres que semblen cada vegada més oberts a esdeveniments que poc o gens tenen a veure amb la preservació del patrimoni —al setembre el Macba va llogar el seu hall per presentar l’últim model de batedora Braun— però que ajuden a augmentar els ingressos, Navarro assegura que “el museu evoluciona com ho fa la societat. Els museus sempre han estat en crisi permanent, sempre reinventant-se al llarg del temps”. Segons Mascarell, el model de museu de Folch i Torres “va passar fa 80 o 100 anys i els museus no són com eren. Han hagut d’anar incorporant les innovacions per fer-se suggerents, projectar-se amb més capacitat en l’entorn, treballar en xarxa i obrir-se al conjunt nacional”.

Un gran desconegut

J. Á. M.

]oaquim Folch i Torres (1886-1963), malgrat la seva acció a favor de la constitució, l’estudi i la difusió del patrimoni català amb la creació d’òrgans com la Junta de Museus, és un autèntic desconegut. Gràcies a la seva iniciativa decidida, va aconseguir salvar l’art català en dues ocasions. La primera, quan va convèncer a tothom que el millor per impedir que les pintures romàniques murals del Pirineu acabessin al mercat de l’art o en museus americans, era arrencar-les i traslladar-les a un museu de Barcelona. La segona, quan el 1937, durant la Guerra Civil i davant l’avenç de les tropes nacionals, va enviar les obres d’art en camions a un lloc segur, primer en un refugi a Olot, i més tard a França.

La seva biògrafa, Mercè Vidal, i Marta Montmany han comissariat els actes del 50è aniversari de la seva mort, que se celebra durant el 2013 per corregir el desconeixement sobre l’obra i la figura de Folch i Torres. L’Escala, Barcelona, Girona, Sitges i Esplugues de Llobregat han celebrat taules rodones, conferències i projeccions. Avui és l’acte central al Palau de la Generalitat..

Pel museòleg Xavier Menéndez, el model no està en crisi. “És un problema de sostenibilitat. Tothom que treballa en museus sap que la seva funció és conservar i difondre el patrimoni”. Serra manté que el problema no és tant de model com pel fet que visquem en un país amb diverses capes d’administració. Segons el director del MNAC, “caldria superar aquesta idea d’associar el sistema públic d’equipaments culturals amb les administracions”, i més que “seguir inventant museus, és el moment de reflexionar i posar ordre en els que tenim, i sobretot de dotar-los d’instruments, com ara recursos fiscals i de mecenatge, perquè aportin més recursos”. Per ell, l’ideal seria “pensar un sistema estable per a 30 o 40 anys, que el patrimoni sigui més mòbil; que hi hagi una col·lecció itinerant en funció de qui li pugui donar més valor, i que les col·leccions siguin consultables en xarxa per tots els conservadors del país”.

Serra explica que el desplegament que estan realitzant sobre el territori amb altres museus d’art catalans, dins del seu Pla Estratègic, aprovat al juliol, s’està trobant amb problemes que n’impedeixen la materialització. “Volem deixar obres perquè s’exposin al museu d’Olot, però no se les poden endur perquè no poden assumir el transport ni les assegurances. No falten idees ni voluntat, falten els recursos”, explica.

Carme Clusellas, presidenta de l’Associació de Museòlogs de Catalunya, defensa que el model sí que està en crisi i que cal replantejar-lo, i assegura fins i tot que molts dels museus “moriran d’inanició”. Clusellas, que durant quatre anys ha dirigit el Museu de Granollers i ara treballa en el Museu de les Cultures del Món que crearà l’Ajuntament de Barcelona, assegura que cal plantejar-se què entenem per museu i revisar el marc legal, com ara la Llei de Museus de 1990, que “ha quedat obsoleta i lluny de la realitat”. Clusellas creu que la crisi obligarà a la selecció d’institucions paramuseístiques, com ara els centres d’interpretació del patrimoni, que, com bolets, s’han estès per Catalunya: 292, segons un cens de la Generalitat, 30% dels quals s’han creat des de l’any 2010 en pobles de menys de 2.000 habitants.

Serra també advoca per la professionalització dels representants de les administracions dels museus “sense perdre el control per la despesa pública”, una mesura que ajudarà a funcionar millor. “Poc paper hi tenen un conseller o un secretari d’estat, en un òrgan de govern”. És el que pensa Clusellas quan afirma que “la política ha instrumentalitzat la gestió de molts centres”.

Pel que fa a la creació del nou museu de l’Hermitage, Serra deixa clar que no és un projecte que l’entusiasmi. “Barcelona no és un lloc per a franquícies de museus que es presenten sense voluntat d’articular-se amb la resta de centres. Es diu que no s’hi aportaran diners públics, però es fa en sòl públic. Els esforços per crear-lo s’haurien d’emprar a crear perspectives de treball que no s’hagin d’avaluar cada any”. Per Clusellas, “no és el moment ni l’operació. En l’època de Folch i Torres, els museus es veien com un instrument de creixement cultural de país. Ara encaixen més amb una idea econòmica i turística. En un moment de necessitat seria millor dotar més bé les seves operacions, que no pas apostar per altres de noves”. Navarro parla de “competència deslleial amb els nostres museus públics” i de “privilegiar la marca per sobre d’un model cultural propi i dinàmic”, mentre que Mascarell no amaga el seu enuig pel malestar que ha despertat el projecte: “L’Hermitage no té res a veure amb la llei de museus; funcionarà com ho fa el Museu de Cera, o el del Modernisme, que són privats i no passa res”, tot reiterant que la Generalitat no hi invertirà ni un euro. “L’únic esforç que requereix són dues reunions a l’any i punt”, rebla.

Durant anys la bonança econòmica va generar una eclosió de museus

El Pla de Museus preveu la posada en marxa de l’Agència Catalana de Patrimoni. Entrarà en funcionament al gener, tot i que ja treballa a la seu del Palau Moja. Neix per generar recursos amb els quals promocionar i conservar el patrimoni. Però l’agència, d’entrada, no s’ocuparà de tot el patrimoni (114 museus, 37.982 monuments i 13.000 jaciments), només dels cinc museus propietat de la Generalitat, el centre de Restauració de Béns Mobles de Sant Cugat, el d’Arqueologia Subaquàtica i 38 monuments.

L’agència neix inspirada en la English Heritage, just quan a Anglaterra està en crisi i es decanta cap a una fundació que privatitzarà més el patrimoni. Compta amb un pressupost de 15 milions, amb el compromís d’obtenir-ne cinc més amb la seva activitat. Per aconseguir-ho, a la planta baixa del palau s’obrirà una oficina —prevista abans que s’acabi l’any— en què es comercialitzaran paquets turístics que barrejaran monuments, hotels i restaurants, i es treballarà per senyalitzar i potenciar les visites. Tot per doblar el nombre de persones que acudeixen a aquests edificis. “L’agència farà que siguin més eficients i donarà més visibilitat a aquests edificis, dels quals no es parla massa”, argumenta Mascarell.

A la Generalitat se l’acusa d’informar poc del Pla de Museus i de l’agència. No està clar si l’agència cobrarà als museus pels seus serveis i només gestionarà el seu patrimoni. “No sabem si serà un element eficient només per al patrimoni de la Generalitat”, explica Navarro, mentre que Clusellas “tem que el paper dels directors dels museus quedi diluït amb l’agència”. Mascarell assegura que “han estat moltes les reunions, i que l’agència s’encarregarà de tot el patrimoni català”.

Mascarell: “L’únic esforç que requereix l’Hermitage són dues reunions a l’any i punt”

La crisi ha omplert els museus d’incerteses. Caldrà crear nous models de funcionament que combinin treball a la xarxa a escala territorial i temàtica, però defensant una singularitat pròpia atractiva per als visitants. Molts s’hauran de fusionar, caldrà crear fórmules de relació entre el museu i el seu públic, i fórmules de col·laboració entre el sector públic i el privat. Però no desapareixeran, “seguiran endavant perquè formen part de l’imaginari col·lectiu i gaudeixen d’autoritat moral”, segons Clusellas.

Per l’especialista, “sempre són necessaris els Folch i Torres que lluitin amb la mateixa voluntat i esperit. Ell ho feia no com una feina, era la seva vida, va pertànyer a una altra època, però el seu esperit és intemporal”. La veu de l’historiador es tornarà a sentir avui al Palau de la Generalitat. Serà durant l’acte en què se li retrà homenatge, gràcies a un enregistrament de 1957 amb motiu de la presentació del llibre L’art català.