_
_
_
_
NOTES DE CAMBRA
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Article obsolet

Algunes de les revelacions que he tingut al llarg de la vida s’han produït en museus

Manuel Baixauli

Digueu-me anacrònic, però a mi, la tendència imposada des de fa un grapat d’anys d’eliminar l’aire transcendent que tenien els museus, allò de comparar-los despectivament amb cementeris, de voler obrir-los més a la societat, de fer-los més democràtics, més lúdics; aquesta dèria, dic, només m’ha demostrat que molts dels museus no sols han perdut aquella atmosfera privilegiada sinó que també, omplint-los de cafeteries i de botigues plenes de requincalla, i amb aquella obsessió per fer-hi mostres on el públic puga ser no solament espectador sinó també actor, cada volta s’assemblen més a parcs temàtics. És que observar, sentir i reflexionar en silenci no és participar-hi activament? Tan pueril ha esdevingut el públic que no té prou amb el gaudi intel·lectual que suposa la contemplació i l’anàlisi d’obres mestres, i se l’ha d’entretindre —divertir!— d’una altra manera? No deu ser que aquesta tendència pretén, més que no satisfer l’individu interessat per l’art, d’acontentar a qui se li’n fot? “Cal arribar a més gent, evitar l’elitisme”, sembla la consigna. Tant de bo les multituds admiraren, fascinades, les aquarel·les de Klee, els retaules del Duccio o les natures mortes de Chardin! Pot l’art, però —l’art de veritat, el que obri camins vers el desconegut—, deixar de ser elitista? A qui va dirigit l’art? A qui adreçaven les seues obres Corot, Ensor o Giacometti? Al turisme? A la turbamulta que ompli de soroll, flaixos i gorres les venerables sales dels museus? N’anem escassos, de llocs on un puga meditar. L’apreciació òptima de l’art necessita silenci, solitud, un entorn propici a l’espiritualitat. Un pot trobar això en una platja a l’hivern, en segons quins racons de muntanya, en el bosc, en un cementeri, en una església...; fins fa ben poc, també en un museu. Algunes de les revelacions que he tingut al llarg de la vida s’han produït en museus, davant d’obres que m’omplien d’interrogants. Sóc, i he sigut, un apassionat visitant de museus. Sovint, de museus aliens a les rutes turístiques, amb sales quasi buides des d’on els sorolls de la ciutat arribaven esmorteïts, boirosos, com un murmuri entremig dels passos lents, assossegats, dels pocs i vells vigilants que un dia seran substituïts —si no ho han sigut ja— per fornits guardes jurats. Sóc anacrònic? Espiritualitat, silenci, elitisme, solitud, meditació… Certament, aquest article en va ple, de paraules obsoletes, de belles paraules obsoletes. Mentre ho escric imagine què en poden dir càusticament de mi, i de la gent com jo, els democratitzadors de la cultura; així com el seu comentari sobre els museus que, despectivament, equiparen a cementeris. Però què n’hem de fer aquells a qui ens agraden, i molt, el silenci, la solitud i l’espiritualitat dels cementeris!

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_