Mites, kitsch i tòpics

Cada temporada, entre la monotonia i el déjà vu, els noms de Joaquim Sorolla, Blasco Ibáñez i, darrerament, Marià Benlliure com a tercer convidat a la terna, tornen a la cartellera cultural valenciana. Una oferta que s’ha convertit en una mena de ritu i, en alguns casos, d’apoteosi commemorativa, i que ha acabat monopolitzant un paisatge cultural esquifit de mena. La reincidència dels tres noms en el cartell expositiu no ha fet sinó posar en relleu l’empobriment de l’oferta institucional i la necessitat d’omplir uns contenidors ja força depauperats en aquests temps de crisi.

Ara, fent un pas més en aquesta celebració o èxtasi plàstic, s’anuncia per a la fi de novembre una altra exposició que, amb el títol de “BSB” (Blasco, Sorolla, Benlliure), mostrarà el llegat i les obres dels tres creadors en les col·leccions de l’Ajuntament de València. Si l’esquerra va oficialitzar una mena de “reconciliació” amb la mostra dedicada a Sorolla a l’IVAM l’any 1989 —un “Sorolla més enllà dels tòpics”, com repetíem els promotors—, ha estat la dreta conservadora, però, la que ha acabat consolidant un statu quo al voltant dels tres personatges. Una mena de noms talismà, de valors segurs per a uns temps fràgils i de vocacions regionalistes sense sospites. La celebració del mite de la València eterna, creadora i universal traspassada de postal kitsch a ruta turística per a viatgers de l’Ave Madrid-València.

Més enllà de la icona de la “nova Valencia” representada en la silueta de la Ciutat de les Arts de Santiago Calatrava, el recurs insistent de les figures de Sorolla, Blasco Ibáñez o Marià Benlliure porta a debat la seua projecció i permanència en aquest segle xxi, configuradors o col·laboradors d’una visió o identitat valenciana que s’ha anat construint al llarg del segle xx i ara de nou promocionada i convenientment maquillada. “No em sembla que en l’imaginari valencià aquestes tres figures tinguen el pes que arribaren a tenir en una altra època”, assenyala el director de la revista L’Espill, l’investigador Gustau Muñoz. I apunta com a raons de pes: “El temps passa, la societat canvia, tot i que la dreta voldria fixar la societat valenciana en un moment del passat per a apuntalar la seua hegemonia, que ara va de caiguda”.

Per al sociòleg Gil Manuel Hernández estem davant de tres personatges que continuen “ocupant un lloc rellevant, no sabria dir si hegemònic, dins de la cosmovisió dominant i més aviat conservadora de la identitat valenciana”. I en subratlla l’arrelament en “els àmbits més regionalistes, blavers o fallers” com a graner d’aquesta devoció continuada. D’altra banda, a parer seu, es tracta de personatges de la terra amb gran projecció artística i no solament local, sinó també internacional, que els confereix un valor afegit com a “cosmopolites” o “valencians universals”. Una visió cosmopolita que, paradoxalment, contrasta amb la iconografia regionalista amb la qual se’ls acostuma a identificar. “Per l’època de les seues produccions reforcen l’imaginari ruralitzant, folkloritzant i idealitzat el que significa ser valencià, lligant-lo molt al pes de la ciutat de València i l’Horta”, assenyala Gil Manuel Hernández.

Aquests dies el nom de Sorolla ha tornat a l’actualitat com el protagonista d’un futur museu que ocuparia l’actual Centre Cultural de Bancaixa i, a més de redefinir el futur del contenidor, corregiria un dèficit històric pel que fa a la presència del pintor a la ciutat. “És curiosa —diu Daniel Benito, professor d’Història de l’Art de la Universitat de València— aquesta identificació diguem-ne mítica pel que fa a la figura de Sorolla amb el paisatge local, si bé aquesta temàtica “valenciana” només ocupa una part de la seua obra”. Una identificació que, a parer seu, està plena de tòpics i confusions. “Sorolla no va comptar amb cap mecenes o figura valenciana que promocionés el seu treball, els grans col·leccionistes de la seua obra cal anar a buscar-los fora, i la prova més significativa la tenim que a València no hi ha cap col·lecció important”, assenyala Benito. I recorda que “ni en vida ni després de mort cap institució valenciana no va mostrar interés per adquirir la seua obra; caldrà que passen molts anys per a reparar aquesta anomalia, perquè no s’ha d’oblidar que els grans encàrrecs, a Sorolla, sempre li van arribar de fora”. I afig: “I a més hi ha tota l’herència reflectida en aquest ‘sorollisme’ terrible i de mal gust que continua mantenint, d’altra banda, una acollida excel·lent entre el públic”. Un “sorollisme” transformat en una mena de “cànon obligatori” que, a parer de Gustau Muñoz, “ha estat una limitació, i la història de l’art valencià del segle xx ha estat lluitant per desempallegar-se’n i connectar amb la contemporaneïtat”. “La societat conservadora —diu Muñoz— es va aferrar al sorollisme com a autocelebració i la modernitat valenciana hagué de lluitar contra això”.

“És cert que durant el segle xx i fins als anys 80 van ser figures que definien d’alguna manera la percepció dels valencians”, diu Gustau Muñoz. “Blasco fou un gran personatge, com a polític i com a escriptor. Sorolla fou un pintor magnífic i, a més, tingué una relació directa amb la modernitat del seu temps. Tots dos van reflectir aspectes de la realitat valenciana i els van donar projecció universal. Omplien, per tant, una gran necessitat social, perquè els valencians patim un dèficit de representació i de projecció que debilita la identitat col·lectiva”. “La qüestió —diu Manuel Gil Hernández— és que les figures han estat convenientment desproblematitzades, simplificades i empaquetades per al consum identitari i com a souvenir turístic”. I assenyala les ombres i les lectures superficials que continuen envoltant-los. “Hi ha un desconeixement de la complexitat i de les trajectòries vitals i polítiques dels personatges, especialment de Blasco Ibáñez”. “La dreta és molt selectiva, i això és escandalós des d’un punt de vista de rigor intel·lectual, perquè amaguen el Blasco Ibáñez republicà, laic, anticlerical, socialment progressista”, assenyala Gustau Muñoz.

“La dreta —diu Gustau Muñoz— celebra Blasco perquè projecta la idea d’una esquerra no valencianista, que és el que els agradaria, perquè així es quedarien en exclusiva el continent identitari. El celebra també perquè va escriure en castellà i són refractaris a la literatura de vocació universal en valencià”. “La dreta valenciana —diu Manuel Gil Hernández— ha utilitzat aquests personatges com a símbols resignificats i repatrimonitzats d’una versió casolana i conservadora i ‘genuïnament’ valenciana del que se suposa que han de ser uns bons valencians enfront d’altres personatges ‘problemàtics’, com podien ser Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estelles, Raimon o Joan Fuster”. Un nou corrent intel·lectual i cultural que comporta una mirada crítica i renovadora sobre allò que ha estat el mapa cultural hegemònic fins en aquell moment. “La segona meitat del segle xx al País Valencià —diu Gustau Muñoz—, a partir de Joan Fuster, ha estat la història del trencament amb els lligams d’aquests tòpics”. I assenyala: “La cultura valenciana actual els ha superat. I per això podem recuperar Blasco amb tota tranquil·litat”.