El bon periodisme en temps de rebaixes

Des del punt de vista dels professionals del periodisme, més que no de les empreses comunicatives, és fins a cert punt dolorós obrir un debat sobre la qualitat periodística en temps de profundes i inacabades rebaixes que estan convertint l’exercici del periodisme en una carrera d’obstacles. Dificultats nascudes de la crisi econòmica general però, també, del canvi de paradigma produït per Internet que sacseja l’activitat periodística i, sobretot, el que anomenem “premsa escrita”. El periodista del 2013 es mou en un context de planters retallats, reducció salarial, multiplicitat de tasques, disfuncions horàries, atenció als fenòmens participatius, presència en les xarxes socials i la doble pressió de l’empresa i el consumidor, que, respectivament, reclamen —malgrat tot— retenir o millorar les audiències i que no s’enfonse la qualitat.

Enfrontar aquests maltractats treballadors de la informació a l’evidència d’una baixada considerable de la qualitat dels continguts és delicat, perquè la degradació i la precarització de la professió, juntament amb altres processos exògens, feien preveure aquestes conseqüències. I és just ressaltar el pes decisiu de les decisions empresarials. El ben cert, però, és que hi ha una realitat difícil d’obviar i que, davant la dificultat dels mateixos mitjans, immersos en una vertiginosa espiral no acabada de recórrer, de plantejar un debat seriós i rigorós sobre la qualitat periodística, pertoca als investigadors i a l’àmbit acadèmic fer-ne el mapa dels problemes, de les causes i, en el millor dels casos, de les possibles eixides.

Aquest és l’interés d’un volum llançat conjuntament per la Universitat Autònoma de Barcelona, la Jaume I de Castelló, la Pompeu Fabra i la Universitat de València sobre la qualitat periodística a Espanya, editat pels valencians Josep Lluís Gómez Mompart, Juan Francisco Gutiérrez i Dolors Palau, que arreplega textos de diferents equips i grups d’investigació que s’hi dediquen. L’interés per la qüestió de la qualitat en el periodisme no és banal. Com apunta una de les autores del volum, Mònica Parreño, “la evaluación de la calidad periodística en un contexto social determinado (...) puede funcionar como indicador de la salud de la democracia de ese contexto” (pàgina 107). La cursiva sobre el pudorós verb condicional és nostra. Més aviat, la qualitat d’un sistema comunicacional, públic i privat, és un indicador fefaent de la vitalitat democràtica de l’entorn que el fa servir. I en el nostre cas, el diagnòstic no és engrescador precisament.

El llibre fa un repàs meticulós de diversos aspectes relacionats amb la qualitat periodística. Els valencians Gómez Mompart i Dolors Palau hi fixen algunes definicions satisfactòries (ens quedem la d’E. Murrow, periodista de la CBS entre el 1935 i el 1960, que apostava per una informació més original i reflexiva, amb un estil clar i directe, amb independència davant dels criteris comercials, feta amb veracitat, responsabilitat i distinció entre opinió i informació) i hi aporten un bon grapat d’indicadors (o índexs) bastant raonables que engloben des de les qüestions laborals fins a les circumstàncies empresarials, sense oblidar la mateixa metodologia del treball periodístic (diversitat de fonts, quantitat de temes propis, pluralitat, grau de correcció lingüística…). Altres articles fan un dibuix específic del tema de les fonts (bàsic per a entendre un periodisme lliure, veraç i plural), fan una immersió en el paorós món dels informatius de televisió, l’univers poc edificant de les TDT o el míssil en la línia de flotació de la qualitat que han comportat els diaris gratuïts.

En tot cas, conforta comprovar que una part substancial del llibre no oblida els aspectes relacionats amb el paper dels mitjans convencionals en la xarxa, per exemple reflectint en un saludable terme mitjà (ni sacralització ni demonització) l’anomenat “periodisme ciutadà”, sintagma que Ruiz, Masip, Domingo, Noci i Micó proposen modificar i distingir amb una conjunció (ciutadans i periodistes) per a evitar confusions: “El ciudadano es fuente; el periodista, el profesional que elabora la información para construir sentido (...) El lector no puede sustituir al periodista, pero puede ayudarlo a mejorar la información” (pàgina 142). També és molt interessant un estudi que parla de la participació de l’audiència en el periodisme 2.0., que incideix en els comentaris, l’educació dels comentaristes i l’habilitació de mecanismes de moderació, autèntic maldecap de les redaccions contemporànies.

L’adaptació dels mitjans a la crisi econòmica té com a víctima la qualitat periodística

A banda d’això, en el llibre no es bandegen les realitats difícils de pair, com ara que l’adaptació dels mitjans a la crisi econòmica té com a víctima la qualitat periodística. O, encara més inquietant, perquè alerta sobre un corrent de fons estructural —no conjuntural relacionat amb la crisi—, la manca de preparació dels receptors de la informació per a distingir allò que té qualitat de la ingent quantitat de fem sense criteri que vagareja per la xarxa i les ones. Un “proceso duro de alfabetización mediática en la familia, la escuela, la calle y la sociedad en general”, que requereix la connivència dels poders polítics i mediàtics (Pérez, Méndez i Rojas, pàgina 129). Una aspiració legítima, però complicada de materialitzar.

Al capdavall, enfrontar-se al panorama que dibuixa el llibre és dur, perquè moltes de les carències constatades (periodisme de trinxera, excessiu pes de la informació institucional, espectacularització…) existien abans del tsunami de la crisi i la reformulació dels models comunicatius. No obstant això, el llibre conté, de vegades per conversió implícita a positiu, les pistes de la manera com millorar, de la manera com practicar més satisfactòriament un ofici clau per a la salut democràtica de la societat. Recomanable, òbviament, per als qui pensem que un periodisme de qualitat és possible, per als consumidors d’informació desperts i, en general, per a ordenar les intuïcions dels uns i dels altres.