‘Expiacions’

Los alegres muchachos de Atzavara fue un error (...) Te equivocaste de enemigos. El escritor Montalbán se vengó de gente que nos había abierto sus casas y sus vidas, y con la novela hizo un ajuste de cuentas que me permito calificar de venganza de clase desajustada”. La crítica no la fa qualsevol sinó el seu propi fill, Daniel Vázquez Sallés, a Recuerdos sin retorno (Península), claríssim “acto de expiación paterno filial” i que és el títol més cridaner de la gairebé mitja dotzena de novetats bibliogràfiques que apareixen amb motiu del desè aniversari de la mort de Manuel Vázquez Montalbán. Gairebé totes es presentaran en el decurs del Segon Congrés Internacional sobre l’autor, que acull des d’avui i fins dissabte la Universitat Pompeu Fabra.

També troba evitables Vázquez les “carvalhianes” Roldán, ni vivo ni muerto i Sabotaje olímpico. I que ho escrigui és una demostració de la sinceritat a carn viva d’aquest breu llibre, en què admet que, en general, “la memoria sentimental, la militancia a ultranza y la fidelidad fueron el talón de Aquiles de tu literatura”.

Qui ressegueixi el llibre sabrà, mitjançant breus i sentides anècdotes domèstiques, que el pare de Manolo, de França estant, tenia ja bitllet de vaixell cap a Mèxic, però que tornà a Barcelona en saber del naixement del fill, fet que facilitaria la seva detenció i entrada a la presó; que no signà mai el manifest del Foro Babel perquè deia que no s’havia de jugar amb la llengua; que rebutjà dues vegades una oferta del diari El Mundo malgrat que multiplicava per tres el sou que rebia llavors; que li deia al seu fill que recordés sempre que era “nieto de Rosa, costurera, y d’Evaristo, cobrador de seguros de entierro”, i que les seves cendres es van dispersar per la cala Montjoi, a prop d’El Bulli, on tan bé s’ho va passar.

Dispara Daniel Vázquez contra escriptors i fins i tot alguna agent literària, però té un reconeixement per a l’amic i biògraf del seu pare “i ara germà meu”, Georges Tyras, que és el prologuista de la Nueva colección de Carvalho (Planeta) i de l’edició en tres volums de l’obra narrativa, que arrenca amb els Escritos subnormales (1969-1987), de 800 pàgines, i a la qual seguiran Novelas de la memoria y Novelas del desencanto (tots a Galaxia Gutenberg). José Colmeiro, professor de la Universitat d’Auckland, és, d’altra banda, qui mostra a partir de converses el consistent pensament crític de l’escriptor (El ruido y la furia. Conversaciones con MVM desde el planeta de los simios, a Editorial Vervuert), mentre que Josep Saval, de la Universitat d’Edimburg, augmenta a Vázquez Montalbán, una biografía revisada (Al Revés) l’aprofundiment al personatge que ja va abordar el 2004. I és que qui ha tocat o llegit MVM hi torna. I això acostuma a fer-se amb els clàssics.