Estacar

Acabo de veure una minyona que menava un nen com si fos un cadell pel carrer Sant Gervasi de Cassoles, prop de la plaça Bonanova, a la zona noble de Barcelona. Ja m’hi vaig trobar aquest estiu a Llafranc i també no fa pas massa a prop de San Siro, a Milà. No és que sigui una moda sinó que més aviat, i pel que sembla, seria un costum d’algunes famílies de casa bona, res més. Me n’he informat una mica i m’han vingut a dir que hi ha pares tan obsessionats amb la seguretat dels seus petits que cada cop que surten al carrer els fan anar estacats amb uns elàstics com si portessin a passejar el gos.

A les botigues especialitzades m’asseguren que tot i no guanyar-se la vida amb els diferents accessoris que venen per protegir els menuts, cada vegada tenen més sortida les tanques protectores, les gorres especials i les corretges pensades per evitar els cops i protegir els nens de qualsevol mal, un remei molt millor que no pas resar un parenostre o encomanar-se a la Verge de Montserrat. Els vídeos i les sèries com la dels Simpson fan més efecte que la política educativa del ministre Wert i de l’escola més progressista de Catalunya. Els manuals d’instruccions han substituït sovint la feina dels professionals i l’estima dels familiars.

Ara es fa tot per seguretat, també allunyar els nens dels llocs perillosos, com si una cadena no suposés un risc. Jo sempre havia cregut que no hi havia res millor per a un nen que anar arrapat al pare o la mare, pelar-se els genolls mentre caminava amb la iaia, cremar-se quan l’avi badava o omplir-se la boca de sorra amb la cangur despistada. A costa que els menuts no prenguin mal ni pateixin durant l’aprenentatge, els allunyem de qualsevol contacte físic i els sobreprotegim en lloc que aprenguin a resoldre els seus problemes.

No puc estar més d’acord amb un article d’Antoni Puigverd en què deia que s’allarga la infància, però la felicitat infantil desapareix, de la mateixa manera que em va semblar molt encertada la reflexió del pedagog José Antonio Marina quan deia que els nens d’avui corren el risc de ser capritxosos, no saber prendre decisions i sovint els falti coratge i caràcter per culpa de tanta instrucció. “De què serveix que un nen sàpiga matemàtiques si després es posa nerviós en un examen?”, es preguntava. Vulnerables com són, els resulta cada cop més difícil suportar la frustració i es tornen insuportables als restaurants, als avions, als trens, en qualsevol lloc comú en què no van lligats com un gos amb la minyona.

Només fan bondat estacats.