Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
MARGINALIA

Pedres i llibres

L’oportunisme polític ha engreixat la maquinària propagandística i emocional del Born

Restes ya museïtzades en el nou Centre Cultural del Born Ampliar foto
Restes ya museïtzades en el nou Centre Cultural del Born

És més que probable que el 1876, quan Josep Fontseré va dissenyar i edificar el Mercat del Born que molts barcelonins encara vam conèixer ple d’activitat, trobés, en excavar els fonaments de la fàbrica, les restes de l’ensulsiada de 1714, quan les tropes mixtes borbòniques (hi havia castellans, però també molts francesos, aragonesos... i catalans!) van bombardejar i destruir aquell tros de barri. Degué veure aquelles restes, degué entendre que ho eren del setge de Barcelona, i degué dir: “Res important: són esborralls del XVIII, i el passeig del Born és ple de cases de la mateixa antiguitat, i més. Això no té cap valor arqueològic. A treballar, manobres!”. Les pedres van quedar sepultades, i va néixer un mercat utilíssim.

Fins que, ara fa cosa de dotze anys, quan es treballava en els mateixos fonaments per edificar la Biblioteca Provincial de Barcelona, van tornar a sortir a la vista les mateixes desferres. Les exclamacions dels arquitectes (i polítics) d’aquell moment van ser molt diferents: “Òndia! Pedres que són l’expressió de la brutal agressió del Borbó contra els pobres i modestos catalans! Conservem-les amb lluïment per tal que el poble (Volk, popolo) sàpiga què va passar, s’emocioni i en traiem un rendiment nacionalista” —llavors encara no s’havia inventat l’“independentisme”, i tothom es referia, com va escaure a la Renaixença, al catalanisme, el regionalisme i el nacionalisme, causes patriòtiques de gran noblesa. El resultat ha estat una obra egípcia —no es pot dir hebrea, perquè el Mur de les Lamentacions de Jerusalem no va costar ni cinc—, és a dir, una magnífica baluerna restaurada ad maiorem gloriam Cataloniae, que ha costat prop de 80 milions d’euros, sense comptar els cinc milions d’eurells que costarà mantenir aquella fantasma any rere any.

Tot i que Albert García Espuche ha fet una tasca de primeríssima magnitud en els treballs de reconstrucció de les romanalles (ha escrit un llibre esplèndid sobre el tema, La ciutat del Born, Ajuntament de Barcelona, 2010), la deriva que ha pres aquesta resurrecció ha estat més aviat deplorable: hi corren uns senyors disfressats de soldats barcelonins, hi surt un home que es fa dir Rafael Casanova i un altre (el veritable heroi) que li diuen Antoni de Villarroel (es deia Antonio, era d’origen gallec); i entre els diversos passatges d’una auca que fa pena —avalada per Joaquim Torra, membre assenyalat de l’ANC i d’Òmnium Cultural, gran pedigrí!— se’n diuen uns en què s’afirma que allò que es veu a ran de terra són les resquícies de la guerra cruenta, impietosa i bàrbara dels “espanyols” contra els “catalans”, cosa completament falsa. Si de cas, l’ofensa brutal a Catalunya va venir amb el decret de Nova Planta, el 1716, no el 14: aquest any, simplement, la casa de Borbó va poder més que la dinastia austríaca. Els catalans haurien estat, en aquell temps, encantats de veure un Habsburg governant a Madrid per a tots els pobles d’Espanya.

Respectarem en aquest article el valor sentimental de les despulles presentades al Born, encara que tot plegat parteixi d’una falsia: una lliçó d’història, malgrat el folklore, sempre resulta avinent. Però tenim el convenciment que no hi ha millor lliçó d’història que la que es llegeix i s’estudia als libres i a les escoles no contaminades. Amb altres paraules: tenim la idea que una Biblioteca Provincial —de la qual ara ja ni se’n parla— hauria ofert als lectors una sèrie d’informacions molt més fidedignes i més assaonades —menys espectaculars, és clar— que la runa semiarqueològica que s’ha volgut conservar. No hi ha millor i més sòlid dipòsit de la memòria que la historiografia i la literatura: són terrenys que no cauen mai en la faràndula.

La cosa, per desgràcia, no ha anat així. L’oportunisme polític —oportunisme que pot caducar perfectament d’aquí un o tres anys, abans que un iogurt— ha engreixat la maquinària propagandística i emocional per treure, al preu que fos, un rèdit a retalls d’arquitectura amb un valor molt escàs. Ja veurem quanta gent paga l’entrada, d’aquí a deu o vint anys, per visitar un disbarat tan gran i tan car en valors absoluts i relatius. Si tot el sentit patriòtic, tot l’èmfasi sentimental, tots els diners que han esmerçat els nostres polítics en aquesta obra s’hagués posat al servei dels llibres —diguem, benvolents i pacífics, la meitat per a les pedres i l’altra meitat per als llibres, com es va postular de bell començament—, llavors Barcelona hauria guanyat un patrimoni gens tangible, però d’un rendiment cabdal: lluitar contra la ignorància, el sentimentalisme i la capacitat d’empassar-se romanços, elements sobre els quals està assentat, en aquests moments, tot el moviment polític a Catalunya.