Passejades per la terra de la modernitat impossible (I)

Fa molts anys, a un grup d’amics que travessàvem una adolescència precoç, ens agradava visitar la Fira de Nadal. Les instal·lacions se situaven a l’anomenat Pla del Real, un espai prou ampli que es tallava a la circulació.

La Fira de Nadal es reforçava amb la presència de tres o quatre circs de prestigi (com l’Americano o el de Berlín), repartits per diferents punts de la ciutat. No obstant això, les preferències del públic s’identificaven amb les propostes del Teatro Circo Cirujeda, dedicat a les denominades “varietats de revista” i a una sèrie d’atraccions molt notables de les quals se n’haurien de destacar unes quantes: entre altres, O muro das mortes, una esfera metàl·lica molt menuda a l’interior de la qual arriscaven la vida uns motociclistes portuguesos que encreuaven les seues màquines de gran cilindrada sense parar; La cadira elèctrica, una representació absolutament grotesca sobre l’electrocució de Caryl Chessman, el cèlebre criminal, més conegut com “l’assassí del llum roig” que, de fet, va ser ajusticiat a la cambra de gas (cal destacar que durant aquells anys la informació era molt confusa); o El monstre de l’Orinoco, un ésser antropomorf que sorprenia els grans i els menuts quan afirmava que cada dia havia de menjar-se quinze quilos de conills crus per a alimentar-se.

Porte a col·lació tot això perquè va formar part d’uns plantejaments que sobrevivien, com podien, a les estupideses recomanades pels funcionaris de la Terra de la Modernitat Impossible. I precisament fa molts pocs mesos es va programar al Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat (Muvim) una d’aqueixes costoses estupideses oficials, aquesta vegada d’empremta russa (pel que s’ha vist, el senyor Rus vol canviar els excedents de fartons per carbons de gran qualitat i la mostra Els xamans de Sibèria pot servir de punt de trobada). Un amic i jo, molt intrigats, vam decidir anar a veure l’exposició i se’ns va acudir fer-hi modificacions: per exemple, vam pensar d’anunciar ambdós esdeveniments a través d’altaveus instal·lats en automòbils per mitjà d’una cinta gravada amb la mateixa veu i el mateix to dramàtic.

Tant El monstre de l’Orinoco com Els xamans de Sibèria presentaven al públic valencià dues maneres diferents de veure i analitzar episodis significatius de la història de la humanitat: El monstre de l’Orinoco, a preus de producció més assequibles (la qüestió escenogràfica es resolia amb un actor que tenia una feracitat pilosa ben notable, dos espills i tres o quatre cartons) i Els xamans de Sibèria, per mitjà d’un projecte molt car i de discurs didàctic bastant discutible, d’interés especial per al director del Muvim, que no ha reparat en les despeses perquè sempre ha volgut que se li reconega l’autoritat, almenys local, en tots els aspectes relacionats amb el xamanisme, i ha rebutjat les opinions sensates que se li han fet arribar i també la realitat que ja existeix en la Diputació un museu d’etnologia.

Es comenta en algunes tertúlies de la Diputació que ara Joan Gregori, director del Muvim, vol indagar la prehistòria. Pense que, sobre aquest tema, hi ha un assumpte pendent de resoldre: la localització de les restes d’un mamut (del gènere llanut) a València, el 1950, que va aparéixer quan es va començar a posar els fonaments de l’edifici Torner (els posteriorment famosos magatzems La Cadena) al número 17 de l’avinguda del Baró de Càrcer de la ciutat. Per a una faena tan delicada, que exigeix una certa experiència i prestigi, pensem que ha de comptar amb José Aparicio Pérez, que té la medalla del Centenari de Lo Rat Penat i la de la institució Duc Reial Alfons el Vell de Gandia, i que és, a més, un gran coneixedor de l’arqueologia valenciana i de les maneres clàssiques i modernes del noble art de l’excavació. Atés que les competències de Joan Gregori s’estenen als treballs dels hereus més fidels del segle de les llums, proposem que es faça un registre per a anar-hi tractant les diferents aportacions. D’una banda, aqueixes dades coadjuvarien a sistematitzar les investigacions i, d’una altra, evitarien el lamentable espectacle de veure professionals ociosos, sens dubte de gran vàlua, com Rafael Company, que no sembla haver trobat el seu lloc.

I com una mena de fi de festa ens en vam anar a l’IVAM a veure aqueixa mescla d’inspiracions en Florita, Ediciones Azucena i restes de treballs de parvulari, per mitjà dels quals, segons Cosme de Barañano, “Ruiz de la Prada ha aconseguit presentar al públic el sentit del cos més rigorós i el sentit del color més natural”. I per la saviesa de l’aristocràtica dissenyadora espanyola (marquesa de Castelldosrius, baronessa de Santa Pau i Gran d’Espanya, dades que se li van escapar inexplicablement a José Francisco Yvars, molt amant de la pompa i de la circumstància), el catedràtic basc l’ha alineada amb Eduardo Chillida, Manuel Valdés i amb els cinc artistes espanyols que ell considera més importants de les últimes dècades. S’ha d’assenyalar que les coses han eixit redones, perquè la gran Agatha és la dona del director d’El Mundo.

Farem més visites. Sens dubte.

Nota important

Cal destacar que aquesta mateixa setmana l'editorial Media Vaca ha posat en circulació A través del espejo y lo que Alicia vio allí, de Lewis Carroll, il·lustrat per Franciszka Themerson. És a dir, editors, títol literari i artistes que poden pal·liar algunes de les barbaritats que solen cometre els funcionaris de la Terra de la Modernitat Impossible. Franciszka Themerson, juntament amb el seu marit Stefan, van ser dos destacats artistes de l'avantguarda internacional i, quan per la pressió dels nazis es van veure obligats a exiliar-se de Varsòvia, ja eren dos reconeguts autors de clàssics de la literatura infantil polonesa.

Els avatars bèl·lics i polítics van influir en el fet que l’Alícia plantejada per Franciszka Themerson no fóra una xiqueta victoriana, sinó una jove esglaiada pels fets dramàtics que van ocórrer al seu voltant.