Estructures teresianes

Una construcció en acer s'aixeca al carrer Escoles Pies de Barcelona dins del conjunt de les Teresianes; l'estructura d'un aulari que és el presagi del que serà en un futur pròxim. M'agraden les construccions en aquest punt del seu procés. Són, d'alguna manera, la innocència de la tècnica que roman relativament neutral davant el seu aspecte definitiu, com si el que veiem fos una de les versions possibles. I m'agrada la impressió que produeixen, com si fos un dibuix a l'espai dels que feia Gertrud Goldschmidt.

L'estructura que ara es pot veure està formada per cinc pòrtics que configuren una volumetria de proporcions gairebé cúbiques. Deixen una llum lliure d'uns 20 metres i cinc plantes d'alçada sobre la planta baixa, que té el terra rebaixat pràcticament una planta per sota del nivell del carrer per tal d'aconseguir un espai d'altura suficient per a una pista de jocs.

L'estructura d'acer sembla l'antítesi de l'edifici d'Antoni Gaudí construït al mateix recinte escolar, un entramat metàl·lic contra l'opacitat dels murs de maó. Quan no es disposava d'acer, la millor manera de lligar i estabilitzar una construcció era amb el pes, com exemplifiquen tan bé els pinacles de les cantonades de l'edifici de Gaudí. L'arquitectura es mou entre el pes i la lleugeresa, i aquests dos edificis encarnen aquesta paradoxa. És obvi que en els temps que corren, entre pesat i lleuger, ja es poden imaginar quina és l'elecció, però per a mi pesat és un elogi. Lleuger o aeri eren paraules que agradaven a l'escriptor Josep Pla en referir-se al menjar, però no estic tan segur que a l'arquitectura li quedin bé. De lleugeresa, la justa; la lleugeresa de no posar de més, com la lleugeresa dels pilars d'un sol maó de l'interior de l'edifici de les Teresianes.

El nou aulari, obert de cames sobre la planta baixa rebaixada, representa un dels possibles contraris del vell edifici gaudinià. En aquell cas, Gaudí, en trobar-se l'edifici ja aixecat un metre per sobre de la rasant amb les instruccions genètiques de la planta -llargada, amplada, posició de l'escala, etcètera-, opta per aprofitar fonaments i murs per seguir l'edifici, però modificant-ne l'interior per donar llum mitjançant els patis.

L'ús del lleuger acer contrasta ara amb la rotunda opacitat dels maons

Aquí, parlar de la base de l'edifici té un significat molt ampli que inclou els fonaments, però també els trets essencials definits a la planta baixa. És radicalment diferent en el nou edifici aulari, motiu que ocupa aquestes línies, perquè es troba penjat sobre una planta baixa, que a la vegada està deprimida respecte del terra. Resulta molt expressiu ara, en veure'l amb els forjats penjats per parelles de cables d'acer de les grans bigues superiors. Tota la resta: acer en lloc de maó, o teixit ceràmic en lloc dels arabescos de l'antic edifici teresià, no fa més que accentuar la seva oposició, que resulta molt expressiva en imaginar les dues seccions, que bé podrien representar la pressa i la paciència en arquitectura.

En tot aquest episodi no es pot deixar de fer una reflexió sobre els edificis escolars i la seva relació amb els patis de jocs. Davant mateix del nou aulari, per exemple, un altre edifici escolar exhibeix el seu pati de jocs a la coberta dilatant-ne el perímetre per encabir-la. Resoldre aquesta relació ha dut a exemples emblemàtics, com ara la Peterschule projectada el 1926 per Meyer i Wittwer a Basilea, amb el pati de jocs penjat en voladís sobre una plaça urbana, o el cas del Gimnasio Maravillas de Madrid, obra d'Alejandro de La Sota, amb els aularis col·locats literalment dins de les jàsseres per sobre de la pista de bàsquet. Dos casos en els quals l'estructura corre amb la responsabilitat de resoldre el problema plantejat en voler fer compatibles la llum sol·licitada per les pistes de jocs i les dimensions més petites dels aularis.