Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
A LA LLETRA

Apunts d’Atenes

L’hospitalitat grega continua ferma, com fa trenta anys

Fins i tot dins de la ciutat d’Atenes hi ha aquestes oliveres, de cos gran i tens, resistent als vents, ben arrelades malgrat el desgavell urbanístic que pobla alguns països de la Mediterrània. D’algun solar sorgeix la corona immensa, mai no podada, d’una figuera que ja apunta els seus fruits. Hi ha carrers a Monasteraki enllaçats per plantes de flors que passen d’una façana a una altra. De tant en tant, una pedra, un monòlit menut, explica què hi va passar, qui va ser qui. Un motocarro enfila carrer amunt mentre saluda el cambrer d’un bar ple de turistes. No s’hi veu cap gest de servilisme. Una dignitat, pròpia de pobles envaïtsque no perden la memòria, roman a l’esguard i a la manera de servir les taules.

El Partenó regna majestuós sobre el turó; i al nou Museu d’Atenes hi ha una sala enorme que en reprodueix el perímetre ornamentat amb restes (el gros continua a Alemanya, França...) dels relleus recuperats entre les runes. Un documental explica els nombrosos atemptats i destrosses experimentats al llarg de la història. A pocs metres del Partenó oneja la bandera grega. Durant un quant temps va intentar-ho la bandera nazi que Santas Apolos i Manolis Glezos van arrancar el 30 de maig de 1941, un mes després d’haver-hi estat hissada. Aquest últim acompanyava Mikis Theodorakis en una manifestació en què la policia va sembrar de gasos lacrimògens els carrers. Un pot va caure al costat de Theodorakis. Em diuen que intentaren endur-se’l, però s’hi va negar i començà a cridar que ja era de nou el temps de les armes.

La música renaix pertot arreu. Al jardí de davant de la televisió grega (ERT) s’ha instal·lat un escenari on cada nit actuen intèrprets solidaris. L’emissora està ocupada. Els treballadors controlen les entrades i organitzen els actes. El públic omple el jardí ple de pancartes. Kokkino Radio (Ràdio Roja), lligada al partit Syriza, agrupació d’esquerres, em demana una entrevista com a poeta en català, que deriva cap al debat polític. Els grecs reben cada mostra de solidaritat amb entusiasme i agraïment. D’una senzillesa que commou. Hi ha un realitzador que fa uns quants mesos que elabora un documental sobre el compositor Kristos Leontis. Assabentat de la meua presència em demana participar-hi, explicar la nostra primera trobada amb el tema "Carta a l’exili". Després serà en el concert del popular cantant Majeritsas, al jardí del Palau de la Música, ple de gom a gom, que em presentaran un poeta admirable, Manos Elefeteriu, i em faran pujar a l’escenari per a dir unes paraules. Sufocat, no encerte a dir-ne més que unes quantes i acabe amb un "venceremos" que la gent aplaudeix d’allò més. He vist aquesta paraula escrita als murs d’Atenes, també "no pasarán".

Nikos i Martine em duen per antigues i amagades tavernes. M’ensenyen les poques cases que queden, soterrades entre edificis de mal gust, que van servir d’hàbitat per a la gentada que Turquia va expulsar als anys 20.

Tenia pendent el viatge, volia invitar la gent. Ha estat impossible pagar ni un got de retsina. L’hospitalitat grega continua ferma, com fa trenta anys. Sense un euro, però amb aquesta riquesa infinita acumulada en el banc que no cotitza: la memòria, la claredat, la distinció entre l’amic i l’enemic, la dignitat, tot allò que els bàrbars de cada època no han pogut sotmetre. Yia su, Hellada mu.