Ni és cel ni és blau

La pau, la civilització i el diàleg havien estat destruïts per la barbàrie guinyolesca de la guerra i, des de la seva talaia de notari al despatx de l’Eixample, és lícit imaginar que Salvador Espriu canvia d’estratègia cultural i literària perquè l’ús del temps particular que ha de fer servir ja és un altre: ja no pot dedicar-se a l’egiptologia, picar frases a la pedrera de la prosa requereix una mena d’existència quotidiana —de dies tranquils— que no està al seu abast i, com va passar amb els seus companys de generació, va haver d’aprendre a patir l’enfonsament del seu camí de formació intel·lectual. També és lícit imaginar que potser va invertir bona part del seu esforç —entre els papers oficials que es veia obligat a despatxar i els sarcasmes fulgurants que anava construint vers a vers— a recordar el que ja no podia ser perquè les circumstàncies van entossudir-se a ser adverses: és creïble imaginar que Espriu va tenir prou temps per maleir la seva mala sort, però encara és més creïble creure’s que podia invertir part del seu temps a recordar els instants bons experimentats precoçment abans de la guerra.

Ara, gràcies a Sebastià Alzamora (Llucmajor, Mallorca, 1972), el lector pot estalviar-se la feina d’imaginar Espriu recordant els seus anys d’aprenentatge en l’amistat i la construcció de la vocació literària que va organitzar-se, perquè a Dos amics de vint anys s’hi narra —i s’inventa, i s’especula i, sobretot, se celebra—, justament, aquest període decisiu de la seva vida. Que el nucli d’aquests records inventats sigui el seu amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel no deixa de ser un altre dels encerts d’Alzamora a l’hora de triar la matèria narrativa. Tampoc no deixa de ser previsible que l’autor s’interessi per aquests dos poetes que no menyspreaven la presència del barroc grotesc en els seus versos: al cap i a la fi, la tenebra jocosa i la foscor verbal són dos dels caràcters de l’obra que Alzamora va construint amb una fúria potser massa desencadenada.

És breu, però Dos amics de vint anys són uns quants llibres: en un primer cercle, hi ha l’apoteosi de l’amistat entre Espriu i Rosselló-Pòrcel, quan eren dos estudiants plens d’ambició, amb moltes hores de lectura darrere seu, i amb l’orgull de saber-se rics de gosadia i insolència. Com a rerefons, hi ha també la presència d’uns personatges secundaris tan insubstituïbles com Riba, Manent o Vinyoli, i com que l’exhibició del geni i l’entusiasme no és mai complet si no es pot formalitzar davant d’alguna dona, és imprescindible que Amàlia Tineo i Mercè Muntanyola hi actuïn de detonants per encendre l’esgrima verbal amb què els dos poetes s’enfronten a l’esport de la intel·ligència i la cultura. Més enllà de les peripècies de l’alegria, la confiança i l’humor que conté el cercle de l’amistat que narra Alzamora, a Dos amics de vint anys hi habita des de l’inici l’ombra de la mort, els símptomes de la malaltia que va arrasar la vida de Rosselló-Pòrcel, com si en cap moment Alzamora permetés que el lector oblidi que el cel que els acull, durant les navegacions que Espriu i els seus amics fan de banda a banda del Mediterrani, ni és cel ni és blau, i que a la península ja s’estava covant l’estocada mortal que els va impedir constatar que ni la bellesa ni la felicitat eren refractàries a marcir-se.

El lector de Dos amics de vint anys potser troba que, en la prosa utilitzada en les seccions titulades Les ombres, Alzamora està massa empresonat per l’instint líric, sense que hi pugui localitzar enlloc la gratitud de portar alguna mena d’informació que complementi la il·lusió de versemblança que s’escampa amb rigor a la resta d’episodis. I potser també el lector pot considerar que en les converses entre Espriu i els seus amics hi ha una dosi massa exacerbada d’impostura, però s’ha d’aplaudir que en el fons Alzamora hagi escrit una novel·la on són menys les reprovacions que els elogis. Amb una escriptura indòmita quan cal, mesurant el risc de la ironia gratuïta i aconseguint que la tensió ni caigui ni s’alci cap a llocs ofuscats o tremendistes, Alzamora ha sabut il·luminar amb gràcia una època de les lletres catalanes. Al cap i a la fi, és el triomf de la fidelitat a una tradició, sense permetre que el grotesc s’imposi per sobre de la fluïdesa que cal per explicar una història.