Mara Aranda: reconstruint el llegat

Des de la dissolució de L’Ham de Foc, la banda amb què aconseguí consolidar-se com una de les veus de referència del folk europeu, la trajectòria de Mara Aranda ha esclatat en una proliferació de projectes superposats en què, des de diverses estètiques formals però amb idèntics pressupòsits de fons, refina i depura els fonaments del seu programa artístic. Un programa consistent, bàsicament, en la vehiculació de la seua singular sensibilitat a través de patrons musicals pouats de la tradició oral, siga aquesta valenciana, sefardita o, per dir-ho amb una vaguetat menys compromesa, mediterrània.

Tal superposició de projectes s’ha materialitzat literalment amb la publicació simultània de dos enregistraments discogràfics: el segon volum de la seua singladura com a Mara Aranda i Solatge —Lo Testament (Bureo Músiques, 2013)— i un monogràfic dedicat al repertori sefardita —Sephardic Legacy (Bureo Músiques, 2013). Ella mateixa justifica la coincidència pel que fa als fluxos naturals dels processos artístics: “No som empresaris, som creadors. Evidentment assistim a un procés de desintegració de les estructures tal com les hem conegudes, el sistema canvia molt de pressa i el procés d'adaptació passa per fer un canvi en les nostres maneres de funcionar i donar resposta com a éssers individuals i també com a professionals. El fet que hagen aparegut dues publicacions discogràfiques pràcticament simultànies obeeix a una qüestió senzillament orgànica, fruit de seguir les nostres pulsacions vitals i també de les dels discos, com a entitats independents de nosaltres mateixos. Potser els empresaris o els que fan dels discos i de la música un negoci i per als quals els 'projectes' són 'productes' ens dirien que som folls, que el fet de traure dos discos junts és una antitècnica de vendes. Però som músics i, sobretot, persones honestes i sensibles que han fet d'aquesta via un camí de coneixement i aprenentatge, de recuperació de la nostra cultura, per això paga la pena que alguns ens miren de reüll”.

Sephardic Legacy suposa la represa d’una de les seues inquietuds artístiques de més llarg recorregut a la qual ja va dedicar un disc sencer amb la formació Aman Aman, i en publicarà un altre, d’ací a poques setmanes, amb la Capella de Ministrers. “La música sefardita té molts punts d'enorme interés", ens explica. "D'una banda, ens refereix el nostre passat comú, connectat amb la temàtica del romancer vell, que des de temps medievals han cantat o recitat els pobles de parla castellana, catalana, portuguesa i juevoespanyola transmesos de boca-orella, d'una generació a una altra i que ha despertat l’atenció d'etnomusicòlegs, filòlegs, músics, poetes i públic en general. D'altra banda, la producció profana, la que es cantava en juevocastellà o juevocatalà, depenent de la zona on es localitzara la comunitat, feia referència, quant a les formes més comunes (romanços, cobles o lírica), a temes bàsicament femenins. Recordem el paper fonamental de la dona en aquesta comunitat i en pràcticament totes les comunitats tradicionals, com a transmissores d’una sèrie de valors, transmissió que es donava especialment de mares a filles, en la intimitat de la llar. En essència les cançons parlen de temes que continuen suscitant l'interés de qualsevol ésser humà, independentment de la seua condició social, la seua religió, la seua procedència. Es tracta del gran repertori de temes que tocaven el cor de l'home de fa cinc centúries i també el del segle xxi: la por de la mort, la desesperació per la pèrdua d'éssers estimats, el dolor i la joia de viure”.

L’aportació principal de Mara Aranda a aquest repertori tan reiteradament visitat és la desviació premeditada dels codis estètics habituals i l’aposta per convertir-ne la interpretació en una vivència personal. Aposta per a la qual compta amb la complicitat d’un grapat de músics amb els quals comparteix una concepció molt visceral del fet musical: Jota Martínez, que n’assumeix la direcció; Eduard Navarro; Abel Garcia; Joansa Maravilla, David Mayoral, Spyros Kaniaris, Andrés Belmonte i Asís Sansaoui.

La veu de Mara Aranda és neguitosa i plena de matisos i replecs

Els tres primers constitueixen, amb l’arpista Josep Maria Ribelles, el nucli central de Solatge que signa Lo Testament, una continuació del reeixit Dèria (Galileo MC, 2010) que aprofundeix les línies de treball exposades en aquell: “Dèria és el primer pas en la nostra reflexió sobre les cultures vinculades al Mare Nostrum, Lo Testament la segona. Sabem que el camí és molt llarg i tenim la certesa que no viurem tants anys per a poder descriure, en el nostre viatge, la immensitat cultural d'aquest espai modificat pels intercanvis, la diplomàcia, els viatgers i, ocasionalment, també per la violència i les guerres. Aqueixa mare, generosa, ens ha fet hereus i responsables del seu llegat, del qual som custodis només fins que hi haja unes altres mans que l’arrepleguen”.

Lo Testament barreja peces tradicionals refetes completament amb altres de nova factura. Totes instrumentades sota la direcció d’Eduard Navarro, que aconsegueix crear una atmosfera càlida i inquietant al mateix temps, especialment idònia per a acollir la veu neguitosa i plena de matisos i replecs de Mara Aranda, responsable última del dolor i el misteri que deixen anar les cançons. Aquesta és, sens dubte, la seua empremta més arrelada i recognoscible. Tant fa trobar-la al capdavant de Solatge, amb Artaica, amb l’Ensemble Pelegrí o amb la formació tripartida d’Al Andaluz Project —amb qui traurà un nou disc a la tardor—: la seua veu, d’una expressivitat profunda i trencadissa, reconstrueix el llegat col·lectiu en forma de poètica personal i el projecta en el temps amb una fesomia renovada.