El manual d’amor i guerra de Pau Miquel Soler

No és gens estrany que L’amor o la guerra haja estat guardonat com a millor àlbum de cançó d’autor en el lliurament recent dels premis més importants de la música en valencià. L’apropiació musical que el vocalista dels alcoians Arthur Caravan (també guanyadors amb els seus dos discos en edicions precedents) ha fet d’alguns dels poemes del Mural del País Valencià, de Vicent Andrés Estellés, vessa talent i posa un colorista i evocador fil sonor al vessant més vertebrador de l’obra del poeta de Burjassot. Un treball que, a més, conjuga la reivindicació identitària i la dèria sentimental amb un lloable equilibri que haguera signat gustós el mateix Billy Bragg. I que ningú no s’espante, que la referència potser no és tan aliena si hom pensa en la seua compartida alternança entre pop i folk.

Curiosament, la idea del disc sencer no és precisament recent, ja que “naix com una mena d'encàrrec que es remunta a l'hivern de 2010, quan vaig rebre una proposta de Sandra Obiol i el Centre Ovidi Montllor (Alcoi), que dipositaven la seua confiança en mi per a coordinar una sèrie de gravacions de diversos artistes del País Valencià basades en textos concrets del Mural per a un suposat CD col·lectiu”, diu Soler, que ara es deu sentir afortunat pel fet que no arribés a bon port, ja que “malauradament el vestit em va vindre ample, i per problemes de temps i pressupost aquesta idea no va reeixir. Però per a salvar el projecte, i amb el temps comptat, em vaig encarregar de compondre les cançons i d’enregistrar-les, per poder, almenys, presentar alguna cosa decent, i això vol dir que el gros del disc i dels arranjaments ja estaven gravats al començament de 2011. Després, el projecte es va deixar de banda, sense solució de continuïtat i em vaig dedicar a tancar altres assumptes”.

El disc no es va arredonir fins l’estiu passat, quan “amb l'ajut de Gat (g3g records) —que ja va estar pressent en el primer disc d'Arthur Caravan— vam tornar a gravar veus, arranjaments, mesclar i masteritzar. Tant d'aquesta part de la producció, com de l'edició, em vaig encarregar jo”.

El disc és fonamentalment acústic, amb els arranjaments mínims, escollits amb molta cura

Interrogat sobre quin va ser el criteri de selecció dels poemes, el músic alcoià diu que “en un principi havíem de triar poemes sobre pobles o ciutats que tingueren una importància especial dins de l'obra. Per això he treballat amb els llibres de València, Alcoi, Gandia, etc. Amb tot, vaig acabar saltant-me les regles del joc i vaig agafar poemes més personals. Per tant, el criteri de selecció va ser intuïtiu, treballava amb els textos que més em cridaven l’atenció líricament i també amb aquells en què trobava més musicalitat”.

Tot això comporta que “més que una representació del País, ha quedat una mena de petit mosaic coix. Sort que —com a representació concreta del Mural— es complementa d’allò més bé amb altres treballs, com el de Pau Alabajos!" A més, afig que “més enllà de les referències topogràfiques, el disc havia quedat com una mena de viatge o successió atemporal per la nostra història i cultura en què bàsicament hi havia dos conceptes que s'entremesclaven: la lluita i l'erotisme. Per això el vaig titular L'amor o la guerra”.

El disc és fonamentalment acústic, amb els arranjaments mínims, escollits amb molta cura, més allunyat del pop del que acostuma a fer i més acostat al folk. Li preguntem, a Pau, si això és conseqüència de ser un projecte unipersonal o és el que demanaven els textos, i ens contesta que “és acústic perquè està compost gitat al llit, els llibres oberts entre les cames i la guitarra a les mans. Tot i que després Cato —membre del grup folk Pelandruska— va ser la meua mà esquerra i, a banda d’encarregar-se de la part més tècnica, hi va deixar una forta empremta amb tot el ventall d'instruments de vent que toca, però com tu dius, sense gaire ampul·lositat”. Sí que reconeix que volia desmarcar-se tant com pogués del que fa amb la seua banda, i res de millor que “l’ancoratge en la música tradicional a què hem arribat, de qualsevol manera, no premeditadament: de sobte ens adonàvem que havíem fet arranjaments amb el ritme de la muixeranga, de la dansà, de l'u i el dos, etc. ‘Perfecte’, pensava jo”. De tota manera, no hi ha expressió més gràfica de la seua ambivalència que en dir que “és massa pop per a ser folk i massa folk per a ser pop! Millor, que siga una cosa rara!”

Allò que es perfila com la faena més feixuga d’aquesta mena de treballs deu ser l’acoblament de les paraules, ja òbviament fetes, amb unes sonoritats determinades: “Més que senzilla o complicada, ha estat curiosa. Ha estat tot un repte, perquè m'ha permés treballar inversament a la manera com ho faig normalment. Sempre he fet les lletres a partir de la música. Mai no havia fet una cançó a partir d'un poema. Fer-ho al revés ha estat molt divertit i no gaire difícil. Així i tot, val a dir que, per a ajustar els versos al format de cançó, he hagut de prendre'm unes llicències que potser no agradaran els més puristes: he omés versos, he fet repeticions, fins i tot he ‘tocat’ el sentit i l'estructura d'alguns poemes. Em quede amb la tranquil·litat que Ovidi Montllor va fer una mica com jo en compondre M'aclame a tu”.

és massa pop per a ser folk i massa folk per a ser pop! Millor, que siga una cosa rara!

Lamentablement, en aquest país tan contradictori, en què molts dels seus millors artistes, escriptors i músics han de patir de vegades la desmemòria oficial o, pitjor encara, el rebuig analfabet d’uns quants bàrbars (la seua estàtua va tornar a ser atacada fa només unes quantes setmanes), cal preguntar a Pau Miquel Soler si creu que la figura del poeta de Burjassot (que va escriure Mural del País Valencià al cap de poc de la mort del general Franco) ha rebut l’agraïment que li corresponia pel seu poble: “Tots sabem quin sector de la societat se sent agraït amb Estellés i quin, per contra, el sent com una amenaça. Són coses de fa molt de temps. En aqueix sentit Vicent Andrés Estellés està ben present en la societat i la cultura valencianes. I això realment és un triomf! Especialment aquest any s'està dignificant la seua memòria, està arribant a les noves generacions i, a més a més, ha sorgit tota una allau polièdrica de treballs musicals estellesians, que manifesten la gratitud que sent la meua generació davant d'aquesta figura tan incommensurable”.

Més dubtes li desperta el fet que la seua figura haja obtingut el ressò merescut a la resta de l’Estat, ja que “de fet, si intentes trobar un equivalent de la seua poètica —estil, temàtiques i extensió— en tot l'Estat espanyol durant la seua època —per posar un exemple—, no el trobes fàcilment”.

El disc es presentarà en directe sense presses, amb la seguretat que ofereix el fet de saber que el contingut del treball és prou sòlid per a suportar un tractament auster o un de més ornamentat. De fet, Soler proclama amb orgull ben justificat que “la representació d'aquest disc pot ser íntima i despullada —en duet— o, per contra, pot recrear-ne d'alguna manera la sonoritat amb una banda més completa amb els mateixos músics, si fa no fa, que han participat en la gravació. Tot depén del pressupost! La tardor segurament ens portarà alguns concerts importants que ja anirem anunciant”. Com a mínim, ja que la tasca ha estat complexa i, sobretot, prolongada en el temps, no es pot renunciar a “la il·lusió d'acabar l'any Estellés presentant el disc com cal. Com que he anat al meu ritme, cal fer, almenys, un bon final de festa!”.