L’aparador musical en valencià
Es lliuren uns premis Ovidi Montllor amb Aspencat amb quatre nominacions i en què es reconeix el paper pioner de Mari Carme Girau i la tasca difusora d’Amàlia Garrigós
L’escena musical en valencià torna a tenir una cita en la gala dels Premis Ovidi Montllor, que arriben a la huitena edició i que, per tant, comencen a ser un saludable costum, a banda de constituir un aparador necessari en què es fa balanç de la temporada i serveix de guia, a través de les nominacions i dels mateixos premis, d’allò més destacable dels darrers dotze mesos. Fins ben entrada la nit, en el recurrent però emotiu cerimonial d’obrir els sobres, no sabrem els guanyadors d’aquest any i no començarà l’exhibició d’alegries i decepcions, consensos i polèmiques. Hi ha, tanmateix, dos reconeixements en la gala d’aquest dijous a la nit, que torna als escenaris del Teatre Micalet, i que sabem per endavant. L’un és a la trajectòria artística, que recau aquesta vegada en Mari Carme Girau, pionera de la nostra música, integrant d’Els Setze Jutges des del 1964 i autora d’una discografia breu, però seminal. L’altre reconeixement, el del suport a la música en valencià a la periodista alcoiana Amàlia Garrigós, valora una tasca difusora d’innegable importància a Ràdio 9. No obstant això, com que és una de les persones afectades per l’ERO de RTVV, conté també una reivindicació dels mitjans de comunicació públics i en valencià que, emprant un eufemisme, no sempre han acomplit el paper que se’ls pressuposa respecte dels nostres músics i creadors.
En tant que es tracta d’una cita anual, també surarà en l’ambient el comiat recent de dos dels grups més emblemàtics de les darreres dècades, Al Tall i Obrint Pas. Una aturada definitiva en el cas de la formació dels veterans Vicent Torrent i Manuel Miralles, “indefinida” per a la banda de Benimaclet. La sensació de pèrdua i de final d’etapa és lògica, però la continuïtat artística i la popularitat creixent de l’escena semblen garantides. Si més no, independentment dels premis que puga arreplegar, les quatre nominacions d’Aspencat amb Essència (millor disc d’electrònica i hip hop; millor cançó i millor lletra per “Quan caminàvem”, i millors arranjaments), a més de les milers de descàrregues de l’àlbum i la potència i popularitat dels seus directes, situen els de Xaló com a hereus potencials d’Obrint Pas en una competència disputadíssima amb Orxata Sound System, el grup que va sacsejar la música en valencià i que ha lliurat un valuós i inquiet treball de consolidació, 3.0., nominat també als millors arranjaments i al millor videoclip. Les bandes esmentades, més Atupa (QuatribaRap) i Frida (Free Rap), completen una categoria de nominats en hip hop i electrònica plenament consolidada.
Una altra categoria competida i difícil és la de cançó d’autor, en què Bertomeu (7 d’Estellés), Lluís Vicent (El dia de després), Pau Miquel Soler (L’amor o la guerra) i Senior i el Cor Brutal (València, Califòrnia) han lliurat magnífics treballs, com ho demostra el fet que tornen a estar nominats en altres categories: Senior i Pau Miquel Soler opten a millor cançó (“Càntics als germans de diferent mare” i “No hi ha més que llibertat”, respectivament) i Senior i Lluís Vicent a la millor lletra (“Flor de maig” i “En la corda fluixa”). Una decisió ben difícil.
Un nivell esplèndid que es reprodueix en altres categories, com ara la de folk, en què els treballs d’Aljub (En minúscules), Baraca Folk (Rellotges de sol), Eva Dénia i Trad Quartet (Un altre cantar) i Mara Aranda i Solatge (Lo testament) demostren la vitalitat del gènere i la importància específica que té en l’escena. Aranda també opta a millor lletra (“Albà de ses porgueres”) i arranjaments i Dénia competirà pel millor disseny d’àlbum.
La categoria de pop, mentrestant, continua proporcionant rèdits artístics i una fenomenal i variada paleta estilística. Els quatre nominats d’enguany, amb estils ben diferents, són La Petita Orquestra Peiotaire (Vol. 1), nominada també pel que fa a arranjaments i disseny, Mi Sostingut (Projecte escolopendra), nominat en l’apartat de l’àlbum millor dissenyat, Pepet i Marieta (Lo món d’un mos) i Pep Laguarda, que juga amb un disc, Plexison impermeable, gravat fa dècades, però que havia romàs inèdit fins ara i que, per tant, és una novetat. Quatre àlbums esplèndids i un autèntic sudoku per al jurat.
El major nombre de treballs presentats, amb tot, té lloc sempre en rock, la qual cosa converteix la nominació en un autèntic premi. Ací, la varietat estilística dels nominats és encara més marcada, amb l’indie rock de 121dB (els únics que hi opten amb un EP, Leshoto); l’ska rock amb cada vegada més derivades d’Atzukak, que han tornat a un estudi de gravació amb Els colors del roig; el shoegazing sorprenent de Mox Nox (Damnatio memoriae) i l’impecable Revolució de l’estat latent, de Tardor, una jove formació amb Biffy Clyro en l’eix central de les seues referències. 121dB, a més, concursen en l’apartat de disseny.
Alguns dels grups esmentats, com ara Tardor o Mi Sostingut, foren nominats en cursos anteriors a la categoria de millor maqueta, la qual cosa justifica que fixem l’atenció en bandes emergents que han vist els seus treballs en les nominacions. Enguany, Clam, Cleptòmans de Bancal, Júlia i Meteor. Cal apuntar també que, a més d’Orxata Sound System, opten al millor videoclip Sva-ters, Arthur Caravan i Julio Galcerà. I una nota final per a completar les nominacions: entre les millors cançons hi ha nominada “Si vols”, dels castellonencs Pleasant Dreams, inclosa dins d’un àlbum cantat bàsicament en castellà i que fou reconegut com un dels millors discos de pop del 2012 a tot l’Estat. Una mostra més, si calia, de la versatilitat musical de la nostra llengua.
