‘Taksim’ a la plaça de Taksim

Sembla que taksim vol dir ‘divisió o distribució’ en turc, àrab, persa. Taksim és la partició de Xipre entre Grècia i Turquia. També és el nom d’una plaça d’Istanbul. Una plaça que va viure una massacre el Primer de Maig de 1977 (que va anomenar-se “segon diumenge sagnant”. El primer, l’any 1969): quaranta manifestants morts i uns dos-cents de ferits. Avui, en el moment d’escriure, el govern turc s’ha “catalanitzat”: neteja la plaça. Veurem en què acaba; d’aquesta mena de neteges ja en saben a Barcelona (maig 2011).

Però taksim també és una improvisació musical de Grècia, Turquia, els països àrabs, els Balcans, interpretada amb un instrument, normalment de corda, que va creant el clímax adequat abans que el cantant inicie la cançó. Com les frases i els acords que enceta un guitarrista de flamenc fins que “arranca” la veu.

Tant en una taverna grega com en una de l’Albaicín és un privilegi compartir aquests taksims que van introduint-te en el cor ambiental de la cançó.

El rebétiko, música urbana del primer terç del segle xx, va donar els millors improvisadors de taksim. Tots els grecs expulsats de Turquia després de la fallida del 1929, marginats a la metròpoli hel·lènica que no podia absorbir-los, arrossegaven les penes i les esperances en els tuguris, entre narguils i tabac. Quan la incipient indústria discogràfica va concloure que podia ser un bon negoci gravar i vendre aquest estil de música, el taksim s’acabà: no cabia en la duració limitada d’un disc. Seria molts anys després que segells com ara Le chant du monde recuperarien gravacions, generalment en directe, d’aquelles improvisacions per editar-les, si més no, de Markos Vamvakaris o de Basilis Tsanis.

El degoteig de la recuperació de les places urbanes pels ciutadans no s’atura. Hi ha la indignació, sí, però canvia el detonant de les explosions: ara ha estat la defensa d’un parc contra la construcció d’un centre comercial, un altre més! La gent n’està farta, identifica cada dia més un enemic que vol amagar-se en els eufemismes i l’anonimat; en la impunitat, en definitiva. Cada dia surten a la llum les xarxes que uneixen personatges aparentment desvinculats. Les places, les places de cada barri també, acollen el debat a la manera hel·lènica de l’antiguitat.

Els taksims continuen sonant malgrat les dictadures discogràfiques. Continuen convidant a la comunió pagana que és preparar el cos i l’ànima per a traduir un cant particular en una manifestació col·lectiva. Encara es recorda el grec que ballava un dsibékiko, ball individual amb una certa dosi d’èxtasi, en una taverna durant l’ocupació nazi. Un soldat alemany va gosar irrompre l’espai de la dansa i el grec el va matar. Un home que potser ni tenia una vida política, però tenia clars els límits. Fa uns quants dies, les càmeres que recorrien la plaça de Taksim van enfocar un dervix ballant entre les pancartes, com la cosa més natural del món. Alerta, doncs, troica. Els taksimssón sagrats. Són la introducció de la cançó que hi arriba.