Pla, la vida antiga

Això era que a la Fundació Josep Pla, a Palafrugell, vam inaugurar una exposició amb el títol Pla, l’Hermós i companyia, amb uns textos meus en el catàleg, al costat dels esplèndids textos de Pla, i vam parlar de les vides antigues, d’aquells homes de les fotografies. Eren una classe o espècie d’homes que ja s’acabava, com s’acabava el seu paisatge i el seu sentit del temps: “[…] aquests homes delicats i ferotges feien una vida antiga, plena de calma…” I aquella no era només una cultura d’homes habitant un temps lent i vivint de realitats sòlides i palpables (no “del fum”): era també una cultura d’activitats múltiples i complexes. Era, per tant, una societat d’homes que saben fer moltes coses, no una de sola, i saben fer-les bé. I ací no és possible deixar de pensar en Ulisses, que no és definit per una sola excel·lència com Aquil·les (“el de peus veloços”), sinó com l’home de moltes habilitats. Odisseu polimetis, molt assenyat i també molt expert, com aquells homes de Pla, que eren “encara” homes complets: hàbils en la cuina i en la meteorologia, hàbils en la mar i en la terra, en la barca, en animals i en peixos, en la connexió ràpida entre el coneixement, la intel·ligència i l’acció: “tenien l’enginy a la mà”, els defineix l’escriptor amb una expressió contundent i perfecta. I afegeix: “No hi ha altra cultura que aquesta, en aquest món. La resta és dolor, neguit i cendra”. No hi ha, almenys, una altra cultura com la d’aquells homes antics, que eren homes “importants”: “Era un home important, en el sentit que sabia fer moltes coses i les feia bé”, afirma Pla observador, amb un judici infal·lible. I hauríem d’afegir: de quin home modern i urbà es podria dir això mateix, que sap fer moltes coses i que les fa bé? Perquè la d’aquells homes era una cultura en l’extrem contrari de l’especialització limitada; i la cultura de qui només sap fer bé una cosa, o en sap fer molt poques, és certament més pobra. Això hem perdut, al costat de les coses que hem guanyat: al costat dels béns abundants i del confort que, d’altra banda, vist el camí de la vida moderna, al final potser produiran també dolor, neguit i cendra.