L’interior

Pense en J. D. Salinger, en l’actitud que adopta a partir dels quaranta-i-tants anys d’edat, quan deixa de publicar i prohibeix l’aparició de fotos seues —i de qualsevol il·lustració— en les reedicions dels seus llibres, quan fuig de Nova York i s’instal·la als afores boscosos de Cornish, New Hampshire, per defugir el contacte amb la civilització; pense en Salinger i em ve al cap un pis on vaig viure d’estudiant. Era fosc, incòmode, lleig, pèssimament moblat. Aquell antre em recorda Salinger perquè el propietari, en donar-nos la clau i abans d’anar-se’n, féu: “Xavals, el pis és vostre. Només hi ha una cosa, però, que us prohibisc terminantment, i és obrir la porta de l’armari de paret que hi ha al saló”. Això va dir, l’insensat, i, tan bon punt va desaparéixer, la primera cosa que vam fer fou anar al saló i quedar-nos mirant, perplexos, aquell armari tancat amb clau. Passaren dies, setmanes, mesos; passà tot un curs. L’armari s’havia convertit en un motiu recurrent de conversa, un joc mental que consistia a imaginar què s’hi ocultava. Esdevingué, per a les nostres ments desbocades, un espai inexhaurible, infinit, on cabia tot. L’última setmana del curs, quan ja féiem les maletes per tornar al poble, un dels companys esclatà: “No me’n vaig sense veure que hi ha dins del coi d’armari. No vull mantindre, tota la meua vida futura, aquest interrogant”. El sentiment era compartit, ningú no objectà res. Rebentàrem el pany, no sense un agut sentiment de culpa; n’examinàrem, àvids, l’interior. La nostra curiositat fou de sobte —massa de sobte— assedegada, i sentírem un buit immens. Després, tancàrem l’armari toscament, amb la pretensió absurda de dissimular la infracció. Ara ho recorde i la porta de l’armari em fa pensar en Salinger. Després de l’èxit aconseguit amb la seua primera novel·la, El vigilant en el camp de sègol, Salinger publica tres llibres, bastant menys celebrats que el primer. Més tard, però, Salinger decideix desaparéixer. Aquest gest, lluny d’eclipsar-lo, el converteix en mite, un mite tan potent o més que la seua literatura. Salinger tanca la porta al món i això fa que tothom vulga saber què coi hi ha darrere la porta. Estratègia deliberada, per tal d’atraure l’atenció? Error de càlcul? El cas és que la negativa visceral a concedir entrevistes i fotos provoca que el molesten molt més que si s’haguera limitat a fer via al marge del soroll mediàtic. Sabem la poca memòria que tenen el públic i el món de la cultura. Un autor que deixa de publicar no necessita fer escarafalls per a desaparéixer, l’oblit funciona de manera automàtica. Què en pretenia, Salinger? Quan algú es nega a concedir entrevistes i que el fotografien, menysté les entrevistes i les fotos, o realment els concedeix molta —massa— importància? Per què fugia dels periodistes? Potser creia que no li farien justícia? Tan alt concepte en tenia, de si mateix?… Voleu saber què hi havia, dins l’armari del pis d’estudiant? No res que meresca ser esmentat ací: insignificances. El mateix —supose— que trobaríem darrere la porta tancada del mític Salinger.