Amb P de pròpia

I si això del lapao fos menys dramàtic del que sembla? El Parlament aragonès ha decidit votar un canvi de nom contravenint la comunitat científica internacional, com si canviessin el nom de la gravitació universal o de la fotosíntesi. I és clar, tota l’opinió pública catalana ha aixecat la mà com un sol home reclamant que el gol ha sigut en fora de joc, quan resulta que darrere la ignomínia de la mesura s’amaga un autogol en tota regla.

L’intent de negar un fet provant de negar-ne el nom és ben conegut, però en aquest cas, en fer-ho a través de la sigla d’una definició (la “llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental”), han fet un pas agosarat i insòlit que, si s’hagués promogut des del territori afectat, ves que no hagués estat titllat de nazisme: ens han servit en safata el reconeixement del català com a llengua pròpia. A Catalunya, aquest reconeixement va arribar per la porta del darrere amb l’Estatut Interior del 1933, i finalment va entrar per la porta gran amb l’Estatut del 1979. Però si aleshores aquesta definició ens la vam haver de fer nosaltres, ara resulta que ens l’han fet ells.

Anem un pèl enrere, al 1983. En el primer Estatut d’autonomia aragonès, es deia que “les diverses modalitats lingüístiques d’Aragó gaudiran de protecció, com a elements integrants del seu patrimoni cultural i històric”, definició que relegava el català i l’aragonès al pintoresquisme. I en canvi, l’Estatut vigent, del 2007, ja parla de “llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó”, en una formulació més generosa que, tot i això, té en compte les llengües com un element de tota una comunitat; és a dir, les llengües definirien la pretesa riquesa del conjunt, no pas l’especificitat d’una part del territori.

Per sort tot això canviarà amb el lapao i el lapapip (el nou aragonès): primer, perquè es desfà l’ambigüitat sobre si aquestes parles són llengües o “modalitats lingüístiques”; i segon, perquè s’especifica la pertinença de la llengua a una part del territori, la qual cosa no s’allunya gaire del reconeixement que fa el nostre Estatut. Dit en un llenguatge planer, i d’una manera fenomenal, això del lapao equival a dir que el català és la llengua pròpia de la Franja. I atenció: el castellà no.

Podrien anar més enllà i votar que la fotosíntesi no és fotosíntesi, sinó AACPDL (“assimilació d’anhídric carbònic per un procés que depèn de la llum”), però no evitarien el ridícul com un futbolista maldestre i les plantes seguirien produint oxigen. Tots els gols s’han de celebrar, i no tots han de ser fruit de combinacions extraordinàries, ni de rematades inversemblants. Els gols en pròpia també sumen al marcador.