Cinquanta ombres de sant Jordi

Capítol U

Em veig al mirall i arrufo el nas, frustrada. Maleïts cabells. No hi ha manera que es quedin al seu lloc! És clar que avui de bon matí m’ha raptat un drac que se’m volia cruspir de viu en viu i fa poc que m’acaba de rescatar un cavaller galant. És normal que m’hagi quedat el pentinat fet una coca. Me’l recomponc una mica mentre miro de reüll com el cavaller s’acosta amb pas ferm a reclamar el premi que el pare havia promès a qui aconseguís derrotar aquella bèstia: la meva mà.

Em giro cap a ell i ensopego amb el meu vestit mig estripat. Diantre! Que n’arribo a ser, de maldestra! Avergonyida, alço la mirada i m’adono que m’ofereix l’ajuda dels seus braços forçuts. L’os pedrer. Que jove que és. I que atractiu. És alt i porta una cota de malles grisa, amb una camisa blanca a sota, els cabells de color coure fosc i aquests ulls intensos i brillants. Es diu Jordi, el Cavaller Gris, i m’acaba de salvar la vida. En aquests moments no hi ha res que em vingui més de gust que ser seva per tota l’eternitat.

Quan m’incorporo, m’allarga una rosa màgica que ha crescut de la sang vessada del drac. Quin detall. L’agafo i els nostres dits es freguen lleugerament. Sento que un calfred estrany i estimulant em recorre el cos, i automàticament enretiro la mà. Primer penso que és allò que anomenen amor a primera vista, però després m’adono que se m’ha clavat una espina de la rosa. Em quedo uns segons embadalida mirant com una goteta vermella taca la meva pell blanca.

Ha sigut un dia ple d’emocions. El drac m’ha lligat i m’ha arrossegat fins a la seva cova. Si em movia feia espetegar la cua sobre el meu cul indefens, un cop i un altre, sense deixar-me respirar. I ara això. M’hauria de fer mal tot però en canvi estic... excitada. La meva deessa interior ha despertat. No havia sentit mai aquesta escalfor entre les cames. Tinc unes ganes boges que arribi la nit de noces per veure si puc treure més profit de tot això.

Capítol Dos

Ja ho tinc tot a punt. Estic sola a l’habitació esperant que arribi el meu marit acabat d’estrenar. Sento que algú obre la porta. El meu cor batega com si estigués corrent muntanya amunt.

—Mil dimonis! Princesa Anastàsia, què us ha passat?

El Cavaller Gris alça l’espasa que porta al cinturó i s’acosta cap a mi.

—On s’amaga l’infame que us ha lligat així? —Branda l’arma d’un costat a l’altre—. Que surti si és valent!

Més val que li expliqui de què va tot això abans no comenci a destrossar el mobiliari.

—Missenyor, no patiu: no hi ha cap malvat.

Fa cara de sorpresa. També l’han fet les meves donzelles quan els he demanat que em lliguessin a la cadira.

—He pensat que podríem jugar a dracs i princeses, com el dia que ens vam conèixer...

En Jordi baixa l’espasa i, ja més tranquil, em llança una llambregada no gens discreta a l’escot. Porto la cotilla cordada al màxim i les pólvores que m’he escampat pel pitram fan que brilli més ufanós que mai. Els mugrons s’endureixen només de sentir-se observats i se m’escapa un sospir de plaer. El meu home somriu amb picardia.

—És clar. A veure... —S’escura la gola i es fica en el seu personatge—. Oh! Una princesa lligada! Segur que un drac malvat l’ha segrestada. Estigueu tranquil·la, bella dama, que ara mateix us vinc a rescatar dalt del meu cavall!

—No, no... —Poso els ulls en blanc—. No volia dir això. Vós no heu de fer de cavaller, sinó de drac.

—De drac? —la boca se li queda oberta.

—Sí, de drac. Ja sabeu, allò de maltractar donzelles sense pietat amb la cua.

—Cua? De quina cua parleu, missenyora?

—Però és que se us ha d’explicar tot a vós, eh? Useu la vostra imaginació, caram!

Com que veig que va perdut, li dono una pista.

—Per exemple, podríeu fer servir aquell fuet que... ehem... algú es deu haver deixar oblidat.

L’agafa, obedient, i se’l mira sense saber gaire bé com posar-s’hi. Es nota que se sent més còmode amb l’espasa. S’escura la gola de nou i intenta canviar de paper.

—Grrr! Sóc un drac famolenc que... eeh... he vingut a menjar-me la primera princesa que se’m posi al davant. Grrr!

Llavors intenta usar el fuet, però la punta se li entortolliga a la bota i per poc no cau de morros a terra. Prova de desfer el nus, però s’embolica encara més. Va fent saltirons per la cambra per mantenir l’equilibri.

Encara prendrà mal. Quin desastre! Li faig un senyal perquè es deixi estar de fuets i vingui a deslligar-me i a consumar aquest matrimoni per la via tradicional. Ja deixarem les floritures per un altre dia.

Capítol Tres

Sento com cantusseja a la seva cambra mentre es va despullant. Ha arribat el moment de tornar-ho a intentar. Em passo el raspall pels cabells, em descordo un botó més de la camisa i agafo una copa plena. Obro la porta sense trucar. En Jordi fa un bot.

—Missenyora! No us esperava. Justament anava a prendre un bany.

—Oh, cavaller meu, no volia pas destorbar-vos. Tan sols us portava quelcom per calmar-vos la set.

M’acosto a ell exagerant el moviment dels malucs però em sembla que no serveix de gaire, perquè té els ulls fixos en un altre lloc. És difícil competir amb un bon vas de vi. Quan estic a un pas d’ell, faig veure que ensopego i li vesso la beguda per sobre.

—Ai! Que en sóc, de potinera! Sembla que tingui dos peus esquerres! Em sap molt de greu, missenyor.

En Jordi es mira la seva camisa blanca.

—No patiu, princesa Anastàsia, no ha passat res.

—He sigut una noia dolenta. Ara m’haureu de castigar.

—Castigar? Per una camisa vella? No, dona, que en tinc un armari ple...

—No, no, insisteixo: mereixo un càstig.

—Va, deixem-ho estar. Si m’aneu a buscar una altra copa serà suficient.

—Escolteu: ja està bé! Us dic que mereixo un càstig i prou, eh?

—No us poseu així... Si us ha de fer feliç us castigo. Eeeh... Escriviu cent vegades: “No tornaré a vessar el vi sobre el meu estimat”. Què us sembla?

—Però quina mena de càstig és aquest? No se us acut res millor? Mireu, casualment allà veig una fusta de picar la roba que... ehem... algú es deu haver deixat oblidada. Potser si la useu per donar-me uns quants assots aprendré d’una vegada a vigilar per on camino, no trobeu?

—Uns assots, missenyora? Esteu segura que...?

—Assots, he dit! Ara mateix!

En Jordi corre a buscar la fusta sense gosar discutir-m’ho. Mentrestant, m’apujo les faldilles i deixo al descobert unes natges pàl·lides i perfumades. Noto un formigueig d’anticipació a la pell. Una cremor em baixa per l’espinada i m’esclata a l’engonal. La meva deessa interior està fent tombarelles. Em mossego el llavi, incapaç de controlar-me. Sento les seves passes que s’acosten. M’inclino lleugerament per facilitar-li la tasca.

L’impacte m’envia rodant a l’altra punta de l’habitació. Acabo potes enlaire, amb la faldilla per barret i un dolor terrible a les meves delicades anques.

Capítol Quatre

Estic llegint a la meva habitació. Dempeus, perquè em fa mal quan m’assec. Han passat dos dies i encara tinc el cul vermell com una tomaquera. Ara ja sé que les fustes són massa perilloses a les mans d’algú acostumat a matar dracs a garrotades. Però no em rendeixo tan fàcilment, jo. El meu Jordi és un home de blancs i negres, però a fe de Déu que aconseguiré treure-li tots els matisos de gris que té amagats dins!

Sóc una dona dels meus temps. Només vull un home que em subjugui, em maltracti, em controli i m’ordeni fer coses humiliants. Potser demano massa? Totes les meves amigues en tenen un! Per què m’ha hagut de tocar un cavaller que em respecta i em regala flors? D’aquí mil anys potser triomfaran els homes romàntics que ens tractin com iguals, però ara estem al 1096 i les coses són com són. Segur que una dona del segle XXI trobaria les meves fantasies de dominació més ridícules que excitants, i si escrivís un llibre explicant aquesta mena d’històries ningú no se’l llegiria. Però jo visc al present, no al futur!

El cavaller entra a la cambra i m’interromp els pensaments. Fa cara seriosa.

—Em sap molt greu, missenyora. El papa Urbà II ha cridat a la guerra santa per recuperar les terres sagrades de mans dels infidels. Cavallers de tot arreu s’estan unint a la croada. La meva espasa ha d’estar al seu costat en un moment tan important com aquest, suposo que ho entendreu...

Diantre. Diantre i rediantre. Només em faltava aquesta. Ara que semblava que estàvem fent progressos! Tots els homes són iguals. Els poses davant la promesa d’uns anys de batusses ininterrompudes i se n’hi van corrent com perseguits pel diable. No dediquen ni un segon a pensar en els deures conjugals que desatenen!

Li dono la meva benedicció al Cavaller Gris i vaig a buscar el rosari. M’espera una temporada llarga de precs i oracions perquè me’l retornin d’una peça i en condicions de poder continuar la seva educació. Encara li he d’ensenyar a ser un marit com cal! I mentrestant, miraré si em puc fer raptar per un altre drac que sàpiga com s’han de tractar les natges d’un dama.

Salvador Macip. Guanyador del XII Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida. www.macip.org