El Petit de Cal Eril juga amb el buit

Joan Pons és El Petit de Cal Eril. Joan Pons és de poble, de Guissona, i és un músic amb accent rural, poc amant de la contaminació urbana. En el seu cas, aquesta vocació no resulta impostada, ja que ell és més de camp que les flors. Sense gaire soroll, Joan Pons continua la seva carrera musical, i ara acaba d’editar el que ja és el quart disc de la seva trajectòria. Es diu La figura del buit, l’ha gravat als seus propis estudis, instal·lats a casa seva, en una antiga sala de ball annexa a l’habitatge, i el presenta a partir d’avui i fins diumenge a la Sala Beckett de Barcelona, on ja ha esgotat les entrades per al primer concert. Què oferirà en aquesta sèrie d’actuacions? En Joan respon: “Doncs totes les cançons del nou disc, les 17 que el formen”. Igual que fan Antònia Font, també en ordre? “Això fan els Antònia Font?”, diu sorprès en Joan, “doncs no ho sabia. Però no, no les faré en ordre. I ara que sé que Antònia ho fan, encara menys”, diu entre somriures. Intentant esbrinar què pauta l’organització d’un repertori, cal preguntar a en Joan què determina la seva lògica.

La resposta no és científica: “En realitat no ho sé, ara sé que vull tocar les cançons noves, que la resta ja estan com gastades, i per això em ve de gust tocar-ne de noves. Només si el públic és molt pesat recupero una del repertori anterior”. En Joan recorda que aquest fet només s’ha donat en un dels sis concerts que de moment porta de la gira. Continua parlant del repertori, el qual vindria a considerar com un ésser viu: “No m’agrada tocar sempre les mateixes peces i sempre en el mateix ordre. Improviso”. Llavors, es podria imaginar que els músics d’en Joan, que per cert són tots nous, han d’estar molt atents, i per això estan molt exigits: “Sí, crec que m’odien”, diu rere un somriure juganer. ¿I no és demanar massa als músics als quals a més a més no garanteixes més feina que per a una gira? “Potser sí”, respon pensatiu en Joan, “però ells ja saben de què va treballar amb mi, i és una cosa que crec els agrada, que els resulta més excitant”.

El que sí que resulta una constant en els concerts d’en Joan és el to afable, casolà i moderadament tímid de la seva presència escènica. “Saps què passa?”, diu en Joan, “que no m’agrada que existeixi la barrera entre públic i escenari. A mi m’agraden alguns artistes que la imposen, que quedi clar, però a mi no m’agrada fer-ho. Fins fa relativament poc jo havia estat en concerts més vegades com a públic que com a protagonista, i això es nota”, conclou. El seu nou treball és un calidoscopi estilístic molt més obert que Vol i dol, el seu darrer treball: “Sí, és que aquell disc estava molt marcat per la temàtica”. Sigui com sigui, amb banda nova i nou repertori, serà el mateix Joan Pons de sempre, un músic juganer de veu fràgil.