El teixit humà de Barcelona

A Pedro Rodríguez no li feia res que el copiessin, més aviat al contrari; solia dir amb desimboltura que “si et copien és perquè el producte és bo”. Ho explica Rosa Maria Martín i Ros, historiadora del teixit i la moda, que l’havia tractat durant anys. Martín també aclareix que Cristóbal Balenciaga havia estat un gran amic de Rodríguez i que li anava a veure les col·leccions, però que, en canvi, l’altre no el convidava mai a les seves. Robert Dalmau —que amb Miguel Elola va ser l’estret col·laborador de Rodríguez en els darrers temps— afirma el mateix. Tant Dalmau com Elola corroboren l’excel·lent amistat entre els dos pioners de l’alta costura a Espanya, i recorden que Rodríguez tenia al dormitori una talla antiga de tema religiós amb què l’havia obsequiat Balenciaga. L’actitud del modista basc era del tot oposada a la del català, oriünd de València. Balenciaga no suportava que el copiessin perquè la seva obra sorgia de la dificultat, de la síntesi i l’abstracció de la forma, combinades amb un ofici i un rigor prodigiosos. La de Rodríguez, en canvi, era fruit d’una enorme facilitat, quasi mozartiana, que donava via lliure a les línies sinuoses del cos femení. Un representava a la perfecció la bellesa imponent i dura del mar Cantàbric, i l’altre l’esplendor barroca del Mediterrani.

La Casa Eisa, que es com s’anomenaven els tres tallers de Balenciaga a Espanya, tenia Teresa Casanellas de Ferrater com a directora a Barcelona. Entre les clientes més destacades hi havia les senyores Satrústegui, Mata, Gabarró, Puig, Mateu, Suqué, Fargas, Gaudier, Cominges, Gili, Mir, Molins... El primer modista a autoerigir-se deixeble seu va ser Manuel Pertegaz, que, tot i oriünd d’Olba, era, i és, un dels creadors més barcelonins a ultrança. Pertegaz va posar casa a la Diagonal el 1940, just cinc anys després que el basc ho fes a Gràcia. La influència del mestre en el seguidor no va ser immediata, sinó que es va anar consolidant amb el temps, atès que Balenciaga no era amant de prodigar les col·leccions, sinó que eren les clientes qui les passejaven. Per la seva banda, Pertegaz tapava amb llençols o una capa les models en les desfilades conjuntes perquè els altres col·legues, i sobretot les modistes, no poguessin veure les creacions abans d’hora. Cada model nou era un secret d’estat.

Una altra admiradora declarada de Balenciaga seria Carmen Mir, tot i que tampoc la deixava entrar a les presentacions, ni a ella ni a cap dels altres creadors catalans, Pertegaz inclòs, que formaven la Cooperativa de Alta Costura, tal com explica molt bé Elisa Lacambra, nora, col·laboradora i continuadora de Mir. No obstant això, el modista basc es relacionava amb molts d’ells. Quan va morir el 1972, Pilar Comín, periodista imprescindible en temes de moda, va fer públic tot aquest teixit d’amistats barcelonines d’un dels homes més secrets i amagats del món. Llavors, Santiago López, de Santa Eulalia, comentava a Comín com Balenciaga li havia demanat consell en l’agençament de l’auster palauet neoclàssic del carrer de Santa Teresa, o com reia a cor què vols els acudits de Pere Formosa; Rodríguez parlava de la salut delicada del gran amic, i Pedro Rovira s’esplaiava condolgut per la pèrdua d’un reconegut mestre i un excel·lent amic. D’altra banda, Elvira Farreras de Gaspar suggeria sovint que les casulles de mossèn Trens eren fetes per Balenciaga, i Jorge de Cominges explica que un dels seus millors amics era Maurici Torra Balari.

De tots, però, l’únic que va anar a l’enterrament de Balenciaga a Getaria va ser el fidel Rodríguez, que va acompanyar el fèretre junt amb Emmanuel Ungaro, Hubert de Givenchy i el seu company Philippe Venet, al costat de Ramón Esparza, el segon company de Cristóbal, i de la família. Un dol sentit i allunyat, simple i elegant a ultrança, com tot el que havia fet en vida el més celebrat couturier del segle XX.