“Només podia escriure aquesta novel·la un sacríleg no anglòfon”

La bona literatura es nodreix de multitud d’ingredients. I un de molt important és l’atreviment. A la darrera novel·la de Francesc Puigpelat (Balaguer, 1959), El retorn de Macbeth, guardonada amb el Ciutat d’Alzira, no se li pot negar la gosadia: l’autor aprofita un fil no tancat per Shakespeare en la seua immortal obra (el compliment de la profecia de les bruixes) per a bastir una continuació vibrant on el protagonisme recau, molts anys després, en els fills de Macbeth i Banquo. Un projecte ambiciós que requeria la maduresa i l’experiència literària de Puigpelat, escriptor i periodista amb una vintena de llibres a l’esquena com ara Els llops, La segona mort de Jesús de Natzaret o Faust, el terrorista.

La gènesi del projecte està explicada en una nota al final del llibre. La idea de fer una continuació de Macbeth se li ocorre fa trenta anys, després de veure la versió fílmica de Macbeth de Roman Polanski, del 1971, on el director polonés segueix fidelment l’obra fins a l’epíleg mut en què el personatge de Donalbain cerca les bruixes de la profecia, fent palés el caràcter cíclic del relat. “De totes les grans tragèdies de Shakespeare, l’única que admet continuació és Macbeth. Perquè el desllorigador de la història, que són les bruixes, continuen existint. I perquè la profecia no s’ha complert: Macbeth és rei però els fills de Banquo no són reis”.

En aquesta perxa Puigpelat penja la seua història, una continuació intensa i intrigant amb una certa flaire teatral –llargs diàlegs, unitat de temps i espai, paràfrasis i citacions d’unes altres obres de Shakespeare...– conjugada amb trets novel·lístics i una prosa acurada i fluida alhora, molt treballada. Una obra complexa que convida a pensar en una gestació feixuga que l’autor, en contra del gest habitual d’atorgar-se importància, relativitza. “Vaig estar molt de temps pensant la novel·la, fins que en vaig tindre una sinopsi d’unes seixanta pàgines. Però una vegada en pose a escriure sóc bastant ràpid: vaig dedicar-li un any escrivint un dia a la setmana. Perquè la història va com un tir, des del començament veus el final”.

De totes les grans tragèdies de Shakespeare, l’única que admet continuació és Macbeth"

Sobre la prosa, Puigpelat apunta que el seu intent era trobar un model de llengua “que sigui àgil, que sigui entenedor i, al mateix temps, que sàpiga transmetre un registre culte. García Márquez deia que el més difícil d’una novel·la és escriure el primer paràgraf. No exageraria tant però és cert que és qüestió de trobar el to”. Una altra dificultat, que l’autor nega, era el model literari de partida. “És molt difícil que una persona que sigui anglòfona, que hagi mamat de la cultura anglesa, s’hagués atrevit a fer una continuació del Macbeth, perquè, inevitablement, si escrius una novel·la així en anglès tothom compararà la teua manera d’escriure amb la de Shakespeare. Això és la mort. Havia de ser algú que no escrigui en anglés, per evitar la superposició de registres lingüístics”. Li preguntem si, malgrat tot, no hi ha una part sacrílega. “Sí, només ho podia fer un sacríleg no anglòfon” (rialles).

Un altre risc que eludeix El retorn de Macbeth és l’encarcarament i academicisme d’un cert tipus de novel·la històrica. “De la novel·la històrica, se n’ha abusat molt a tot arreu perquè els autors no s’havien d’explicar, l’argument venia donat, era una cosa senzilla. I una altra clau que explica una certa degeneració del gènere és que els periodistes sempre pregunten si m’he documentat molt. Jo sempre responc que la documentació no té la més mínima importància per a escriure una novel·la. Si realment fos tan important, les novel·les històriques les escriurien els historiadors, no els novel·listes. Del que es tracta és d’explicar una cosa que ha passat amb gràcia i amb grapa. En el cas de la meua novel·la, la documentació han estat els articles de la Wikipedia en anglés. No hi ha res més. Aquesta obsessió per explicar la documentació és una pèrdua de temps: si no tens gràcia ja et pots passar anys documentant-te”. “En tot cas”, rebla Puigpelat, “aquesta no és una novel·la històrica. És com si diguessis que Macbeth era una peça teatral històrica. Tenia una base històrica, perquè el personatge havia existit, però això ho aprofita Shakespeare per a dir el que l’interessava”. Llavors, quin seria el gènere del llibre? “Novel·la”, respon sense pensar-hi ni massa ni poc.

Vaig estar molt de temps pensant la novel·la"

Puigpelat sí que coincideix amb l’entrevistador en què la novel·la empenta a llegir o rellegir Macbeth: “I també estic bastant convençut que la lectura serà diferent, perquè els personatges es veuran des d’un altre punt de vista, s’aporta informació que Shakespeare no dóna. Per exemple, el personatge de Lady Macbeth té un gruix i una consistència que fan que en canviï totalment la percepció”. Es refereix a una barreja de feminitat i d’autoafirmació que modernitzen el personatge. O com diu l’autor en la nota final del llibre: “La meva Lady Macbeth-Grouch se situa en la problemàtica i apassionant intersecció entre el món de les reines-matriarques de l’edat de bronze i el de feministes postmodernes”. Altrament, el lector potser projecte en el present una història farcida d’intrigues, espies i traïcions. “Macbeth és una història arquetípica en el sentit que conta un procés d’usurpació, ascensió, degeneració i caiguda. És cíclic, totes les històries de poder i ambició són la història de Macbeth”. No per casualitat, acabem parlant d’un tal Luis Bárcenas. La fi de la part publicable de la conversa.