Perspectives infinites
Una obra que no genera dubtes no és solament un anestèsic, sinó també una farsa
En un dels primers textos que vaig escriure amb pretensions literàries, hi tenia protagonisme un escarabat. Com que volia agafar-me seriosament l’escriptura, pensí que no devia dir-ne “escarabat”, a seques, perquè, d’escarabats —pensava jo—, devia haver-ne de distintes classes. I la precisió, en literatura —i en tants altres camps—, és decisiva. Durant la infància vaig jugar entre horts, dunes i sendes de baladre i canyissos, i vaig saber distingir visualment tres o quatre tipus d’escarabats. Ara, com que en desconeixia els noms, em calia documentar-me’n. Vaig mamprendre una enciclopèdia i vaig descobrir, desconcertat, que al món hi havia no les tres o quatre classes que jo vagament coneixia, sinó unes 375.000 espècies d’escarabats, cadascuna amb diferències pròpies. Un desconcert que em parlava de la meua ignorància —immensa— i, alhora, de la varietat i la riquesa del món que habitem. La prova es pot fer en qualsevol altra direcció, apuntant a un animal, a una planta, a un mineral: la diversitat i la complexitat que ens envolten són aclaparadores. Els científics intenten, des de fa molt, posar-hi un ordre; els artistes en fan un ús molt minso. Però la complexitat no es limita a la natura, sinó que amara cada racó de la vida: les relacions personals, els idiomes, el nostre món interior… La vida és un enigma que ens supera, ple de perspectives infinites; només cal mirar al cel o a través d’un microscopi per a adonar-se’n. Tota interpretació nostra, tota versió, tant des de la ficció com des d’una pretesa realitat, esdevé, inevitablement, una reducció. Això arriba a extrems naïfs quan es tracta d’obres amb pretensions comercials: com més simple i fàcil d’entendre és una obra, menys vida conté. Una obra que no genera dubtes no és solament un anestèsic, sinó també una farsa, perquè la vida és, mires cap on mires, una selva d’interrogants. I això val, també, per a una idea: com més pla i simple és un concepte, més opcions té d’expandir-se. Les religions i la política ho saben, això, se’n nodreixen, i n’han fet i en fan estralls. En un món cada volta més difícil, la realitat arriba a la població traduïda en tòpics. Una traducció que és, deliberadament, una traïció. Els continguts que irradien l’educació —com més va menys humanística— i els mitjans informatius —mers tentacles de poders econòmics— són cada volta més simples, com també ho són —tot s’encomana— l’art i la literatura. Em pregunta un amic si he vist últimament alguna exposició recomanable. “El Museu Blau”, li dic, al Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Allà vaig gaudir, durant tres hores llargues, d’una bellesa sorprenent, generadora de dubtes, mentre em recreava en la contemplació de tota mena d’animals, plantes i minerals. Per cert: una de les vitrines que em cridà especialment l’atenció, i on més m’hi vaig entretindre, fou, precisament, la dels escarabats.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.