Una llum que s’apaga

El director adjunt del diari EL PAÍS Lluís Bassets acaba de publicar un petit volum, El último que apague la luz, dedicat a la previsible extinció, més prompte que tard, del negoci i l’ofici del periodisme, tal com l’hem conegut fins ara. No és que el tema siga nou, ni que aquest llibre ens descobresca Amèrica, però sí que fa coses que, a hores d’ara, tenen més sentit que això: exposa de manera breu, clara i enraonada com i per què hem arribat a aquest punt; desllinda la part de responsabilitat que els periodistes mateixos tenen –per ceguesa o sectarisme- en la probable desaparició del seu mitjà de vida; analitza els efectes de la intrusió d’internet en els mecanismes de difusió –i control- de la informació, i, last but not least, conjectura el possible futur a partir dels indicis que es poden veure ja, si algú vol observar-los, perquè probablement la premsa impresa s’acabarà extingint, però el desig de saber què passa i les ganes de contar-ho no s’esvairan mentre els éssers humans siguem com som.

Afirmar l’extinció del periodisme imprés pot semblar alarmista, perquè estem tan fets a la seua presència que la donem per descomptada. El primer periòdic de què es té notícia, el Relation aller fürnemmen und gedenckwürdigen Historien, aparegué a Estrasburg l’any 1605. Des de llavors, el negoci i l’ofici no han parat de créixer, fins i tot en països tan poc donats a la lectura com el nostre. El periodisme escrit s’ha convertit en la instància principal de la informació i el debat públic d’idees. La premsa és “el quart poder” i “el parlament de paper”: un dels majors garants, i altaveus, de les llibertats ciutadanes. Aquestes funcions –informar i debatre- han permés que resistira bé la competència d’altres instruments com la ràdio i la televisió. Llavors, ¿per què ha de sucumbir davant internet?

Si mirem la situació de la premsa catalana, el panorama pot semblar estable, amb les mateixes capçaleres funcionant cada dia. Però no costa gaire detectar signes funestos: els diaris tenen menys pàgines, els tiratges van disminuint a poc a poc, la publicitat minva de pressa, les plantilles s’aprimen. El problema d’internet, com a competència, és que és gratuït i participatiu. Els usuaris s’informen i generen notícies a cap cost. En canvi, un diari és una maquinària extremadament cara i lenta, sense la flexible immediatesa del seu competidor.

Els periodistes, bons o roïns, ho tenen complicat

Internet pot significar un canvi tan immens en la transmissió i la gestió dels sabers que encara ens costarà, no ja aclarir, sinó tan sols imaginar les seues implicacions tota una generació. Les perspectives són molt obertes, però alguns dels problemes i els riscos que ha de generar ja són obvis. En primer lloc, hi ha la gratuïtat. Per al consumidor, això és un avantatge; per al productor, no tant. Formar un bon periodista, capaç d’investigar, entendre a fons i sobretot explicar d’una manera entenedora i equànime els fets costa molt de temps i d’esforç, i que el bon periodista exercesca bé el seu ofici –investigant, entenent, etc. cada cosa rellevant que passa en els àmbits que coneix-, costa molt també. Pretendre que ho faça per amor a l’art és irresponsable. És apostar per l’amateurisme i la subjectivitat més temeraris. Restringir l’exercici de la informació a un vedat de professionals –els periodistes-, facilita la censura i el control del que es posa en coneixement del públic, sens dubte. Les noves possibilitats, pel seu costat, atien la verborrea, l’acumulació indiscriminada d’afirmacions no contrastades o inverificables, la calúmnia i les formes més grosseres de l’embaucament. A més, com que el públic es disgrega en miríades de converses digitals, la majoria no fa més que triar aquelles en què se sent còmode, perquè confirmen els seus prejudicis. L’higiènic xoc amb la realitat, sempre problemàtica, pot quedar segrestat per aquesta proliferació babèlica de discursos a la carta.

Els periodistes, bons o roïns, ho tenen complicat. L’ètica informativa exigeix un esforç constant en la recerca de la imparcialitat i la veracitat: no mentir, no silenciar les dades rellevants, no manipular els fets a favor de qualsevol interés previ. Però la pràctica, sempre bruta, erosiona aquests valors, com sap qualsevol que tinga costum de fullejar diaris. Lluís Bassets aposta per recuperar-los en la necessària reencarnació digital del periodisme del futur. I tant de bo. Ara bé, a l’esforç de buscar la veritat cal sumar-li el valor de dir-la i també el d’escoltar-la. No hi ha costum. Si no volem viure ni ignorants ni enganyats, ens haurem d’avesar tots a aquest treballós coratge en un món més obert i més confús. Cal aprendre a viure en llibertat, perquè no és fàcil. De moment, del que podem estar certs és que la desaparició de l’últim periòdic en paper serà la primera notícia d’interés que ja no donarà la premsa escrita.