“L’IVA és represàlia política cap al sector”

Cada any el festival BarnaSants busca un lloc poc habitual per arrencar. Aquesta vegada va ser el Cinèma-Teatre de Viella el passat 25 de gener, amb Enric Hernàez i Alidé Sans. A partir d’aquí, el certamen s’estén al llarg de febrer, març i abril per diferents sales de Barcelona, Altafulla, l’Hospitalet de Llobregat, Viladecans, Sant Cugat, Lleida i Arenys de Mar. Més de cent concerts dedicats exclusivament a la cançó d’autor.

BarnaSants arriba enguany a la 18a edició sempre conduït per l’entusiasme militant i contagiós del seu fundador, Pere Camps. En aquests 18 anys BarnaSants no tan sols ha aconseguit consolidar-se plenament; també ha estat nomenat festival estratègic per la Generalitat i fa poques setmanes ha rebut sengles distincions a banda i banda de la plaça de Sant Jaume: la Medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona i el Premi Nacional de Cultura. Pere Camps (Barcelona, 1955), persona summament crítica amb moltes de les actuacions institucionals recents, ha rebut els guardons amb il·lusió. “Són un reconeixement al BarnaSants, jo solament sóc el cap de colla, es tracta d’un treball col·lectiu”, explica satisfet.

Pregunta. Com neix BarnaSants?

Resposta. Doncs com una reivindicació. El 1995 Ovidi Montllor acabava de morir, gairebé oblidat per tots, amb una mà davant i l’altra darrere. Recordo una conversa a Madrid on hi havia Labordeta, Krahe i més gent, i es queixaven que no venien mai a cantar a Catalunya. Ells opinaven que era per no cantar en català, i jo defensava que tant li feia l’idioma, que els cantautors catalans tampoc actuaven a Catalunya. Vivíem un intent clar de marginar aquest tipus de cançó, solament van resistir els que era impossible eliminar, tots els altres van quedar marginats, des de Labordeta fins a Luis Pastor o Pablo Guerrero. ¿Com es podia dir que s’estava defensant la cultura i, al mateix temps, oblidar Ovidi o Pablo Guerrero? Calia fer alguna cosa, així que vam muntar el primer BarnaSants com un cicle de resistència reivindicant la cançó d’autor.

P. I avui quin és el significat de BarnaSants?

R. És un punt de referència. És l’únic festival que té relacions amb el Tenco italià, acords amb festivals occitans o sud-americans... El problema és que no podem abastar més del que abastem. Si hem pogut fer tot això és pel nostre concepte de comando obrerista cultural, que fa que la gent s’ajunti per treballar la campanya i en acabat cadascú torna al seu lloc. En els últims anys hem tingut assistències d’entre 15.000 i 20.000 persones, en la seva majoria en escenaris petits i amb un preu mitjà a les entrades de 16 euros.

P. L’ambient cultural ha canviat en aquest temps...

R. Realment ha canviat poc. En 18 anys hi ha més centres culturals i molta més infraestructura cultural, però amb una falta de contingut important. Aquí els governs mai no s’han pres la cultura seriosament, ni tan sols els aparentment més favorables. Per comprovar si un govern és favorable a la cultura s’han de veure els pressupostos, i a aquest nivell, ni a l’Estat ni aquí, cap govern de cap partit ha fet mai una aposta decidida per la cultura.

P. A què ho atribueix?

R. La cultura genera pensament crític, és una arma molt poderosa que ha fet possible les grans insurreccions. No hauria existit la Revolució Francesa sense la Il·lustració. Els governs la deixen de banda perquè el poder intenta que hi hagi les menys crítiques possibles cap a la seva gestió, més les dretes que les esquerres, però no és un consol. És un concepte equivocat. No pots fer una proposta de canvi social sense apostar decididament per la cultura. Si des d’un govern teòricament d’esquerres no s’aposta radicalment per la cultura, el que estan fent és tirar-se pedres sobre la seva teulada perquè per avançar es necessita magma crític. Una cosa és accedir al govern i una altra tenir el poder, i el poder solament es té canviant l’hegemonia cultural.

P. Què hauria de fer en aquest moment un govern per defensar la cultura?

R. Prioritzar. Quan hi ha pocs recursos s’ha de defensar la parcel·la cultural davant de la més comercial o d’entreteniment, que té molts més recursos per tirar endavant. En canvi, ara hi ha actuacions que són clarament de represàlia política cap a un sector, com és el cas de l’IVA. Una barbaritat que s’ha fet sabent que no es recaptarà més diners, perquè ja existien precedents en altres països que han hagut de fer marxa enrere. Aquí hi ha hagut la voluntat política de repressió pel paper que ha jugat històricament la cultura, ara i sempre, no cal recordar què va passar amb Lorca. La cultura sempre ha estat incòmoda fins i tot per als governants més demòcrates.

P. De totes maneres, la crisi és real i no podem oblidar-la...

R. Per descomptat, però una cosa és treballar amb la immediatesa, fer amb el que tens el que pots, i una altra és el projecte. Si solament es treballa en la immediatesa, quina autoritat moral té el govern per demanar-nos que ens estrenyem el cinturó si no s’albira un projecte? Estem disposats a estrènyer-nos el cinturó i a donar diners per a sanitat, ensenyament o cultura, però no per a la gestió privada de la sanitat, de l’ensenyament o de la cultura. Es poden demanar sacrificis a la majoria si el projecte és favorable a aquesta majoria. Tothom parla del que s’ha de fer ara, però no s’ha de parlar d’ara, sinó de demà i de demà passat. O sorgeix una alternativa des de l’esquerra o ens mantindrem en la putrefacció actual, que és el brou de cultiu idoni per als feixismes. Ho veig així i em preocupa molt. O a Europa hi ha una insurrecció de les classes populars o estem perduts.