La teràpia de xoc del ‘jazz’ bastard i tèrbol

Davant la duresa dels temps que ens han tocat viure, hi ha dues opcions: continuar fent música i acomodar-se en l’autocomplaença (pràctica ben estesa per una escena independent, l’estatal, generalment conservadora a escala sonora i fonamentalment escapadissa en l’àmbit temàtic) o deixar-se amarar fins al moll de l’os per la mala sang que es va coent al si de la nostra societat, mirant que la teua proposta, si pot ser i si escau, contribuïsca a posar una banda sonora que reflectisca la gran estafa econòmica i moral en què estem immersos. Quique Ruiz i Luis Torregrosa, dos jóvens músics valencians (també integrants de Niñamala), mantenien fins ara una carrera constant, però serena, al capdavant de Naima, projecte que, amb dos discos només en sis anys, mantenia una relació entremaliada, però fins un cert punt respectuosa, amb l’ortodòxia del jazz. Ara, l’ortodòxia ha saltat (en gran mesura) per l’aire i el resultat no pot ser més joiós que A Trio Conspiracy, un disc (editat pel segell d’Albacete Clamshell Records) capaç de satisfer igualment els fans de Brad Mehldau que els de Mogwai, de combinar la passió pel be bop de The Bad Plus o Benvenuto Russo Duo amb les erupcions de guitarra d’Explosions in the Sky. “Ara mateix tenim més clar el que volem fer, que consisteix a mesclar més estils. Fins i tot tenim algun tema que s’acosta al post rock. És una mica més lliure, però ens agrada”, diu el bateria Torregrosa, que reconeix que un dels lligams que els constrenyia fins ara era la participació de músics de formació eminentment jazzística, ja que aquesta mena d’instrumentistes “pensen més en les actuacions, i nosaltres més en el projecte mateix: som una banda i no un conjunt de persones que es reuneixen al voltant d’una partitura”. De fet, ha desaparegut el saxo i només resta el contrabaix d’Óscar Cuchillo.

El caire d’indignació global és palés en els títols mateix. De fet, Le corruption brutale, la primera pista, és inequívoc, tot i que parlem d’una banda instrumental que no necessita les paraules: “Pots expressar molta ràbia tocant amb certes notes i textures. Allò que és evident és avorrit i ens agrada jugar amb la imaginació i els silencis”, diu Quique Ruiz, “perquè no fa falta ser Rage Against the Machine per a denunciar les injustícies”, remata Luis. De fet, les notes interiors del disc inclouen una mena de declaració d’intencions, signada pel performer tot terreny Héctor Arnau, que incideix en “el desencant que hui, inevitablement, té tot activista cultural. Davant d’això, volem que el tercer element del trio conspirador siga l’espectador. La idea de la portada, a escala gràfica, és la d’una conspiració cultural, política i musical”. I això no vol dir que no estiguen atents també a l’expressió de pulsions més íntimes, mitjançant versions tan meritòriament colpidores com la que fan ací de la preciosa Everything Reminds Me Of Her, d’Elliott Smith. Una de més que cal afegir a un bon grapat en altres discos (dels Pixies o de Depeche Mode) i que Luis Torregrosa justifica “perquè jo em trobava en una situació romànticament tensa, per dir-ho d’alguna manera, i Elliott Smith era molt precís per a aquestes coses, a més del millor creador de cançons que hem sentit últimament. Al cap i a la fi, aquestes versions són com els estàndards moderns de la música popular”.

Respecte de la definició del seu so o de la seua posició com a banda, coincideixen en el fet que “diuen que fem jazz rock i això sí que no és cert. Diríem que ens situaríem entre el jazz nòrdic i el mediterrani. Entre Esbjörn Svensson Trio i Avishai Cohen. Sí, som bestioles rares a València i més enllà. No ens farem ara els experimentals, però és veritat que aquest lloc no és el millor per a fer el que fem. Això sí: sobre com hem de fer per a encaixar i entrar en el mercat, ja n’estem cansats. Si et preocupes massa per això, ja no en gaudeixes”.