Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Entre Volterà i Amsterdam

Isabel-Clara Simó crea un poble imaginari, canvia d’editorial i diu que “els finals feliços són una porqueria”

L'escriptora Isabel-Clara Simó.
L'escriptora Isabel-Clara Simó.

Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943) celebra el seu setanté aniversari amb una novel·la que té per escenari un poble nou, que es diu Volterà, on transcorre una història una mica misteriosa que pot ser una metàfora o símbol d’alguna cosa. Per l’autora ho és, però “això no vol dir que ho crega el lector”, cadascú ha de decidir de què és metàfora. La primera cosa que passa pel cap, pel que fa al nom, és el temps verbal italià volterà, però l’escriptora alcoiana assegura que el toponímic no fa referència conscient a cap cosa. Ni a Voltaire? “Voltaire m’agrada molt”, diu, “però no”.

Hi ha tants personatges secundaris interessants a Volterà, entre el poble i els habitants, que l’un i els altres podrien ser el germen d’una sèrie televisiva, o d’un thriller cinematogràfic simbòlic, cosa que l’autora no té al cap. Però està de bon humor i fa broma amb la possibilitat de buscar un productor nord-americà, ara que està a punt d’anar-se’n a Nova York a celebrar el seu aniversari, i apunta: “Jo crec que l’escriptor de la meitat del segle xx ençà és un escriptor cinematogràfic, perquè hem vist tant de cine que descrivim els gestos que ell fa amb el cap, o que ella es gira i porta aquí no sé què”, diu molt expressiva, com és ella, insinuant aqueixos gestos. “És a dir, que descrivim el moviment com no ho feien els nostres antecessors, i això passa perquè hem vist molt de cine”.

A diferència de l’obra anterior, Un tros de cel, en què va admetre que els personatges podien haver-se desenvolupat més, Els invisibles és unanovel·la tancada, afirma l’autora, “perquè la reflexió final destrueix tot l’univers que acabes de crear i no pots continuar”. Cosa gens estranya, perquè diu que “els finals feliços són una porqueria”. També és cert que escriure el llibre li va ocupar molt més temps. “Tinc dues classes de novel·les, de curta durada i de llarga”, aclareix, “i Els invisibles és d’aquestes últimes”, ratifica. “D’allò que se’n diu literatura de gènere, en faig simultàniament mentre escric una novel·la d’aquestes de quatre o cinc anys i, mentrestant, faig una novel·la juvenil o del gènere que siga. És una manera d’evitar que la novel·la “acabe menjant-se” la creadora, perquè és un procés “obsessiu”.

La llarga durada són 270 pàgines que arranquen amb la desaparició d’una xiqueta de quatre anys, aqueixa mena de coses que, només de pensar-hi, aterreix els pares. Però el final és la part més sorprenent, diu la mateixa autora, per la manera com es resol la situació, tant des del punt de vista argumental com, sobretot, des del punt de vista de la tècnica narrativa.

Isabel-Clara Simó ha fet una altra cosa per celebrar el seu aniversari. Ha estrenat editorial. Els invisibles ix amb Amsterdam Llibres, una filial d’Ara Llibres que, amb cinc anys de vida, aposta per la narrativa, per la ficció. Alguna raó deu haver-hi per a canviar d’editorial. “He volgut demostrar-me a mi mateixa que sóc lliure. Ningú no té l’exclusiva meua”, afirma rotundament, amb tot el respecte per les seues editorials anteriors, com 62 o Columna. “Quan trobes una editorial tan audaç i tan neta i tan dinàmica com aquesta, et trobes en bones mans”, justifica, i afig que l’editora Izaskun Arretxe i ella es van “caure bé” quan es van conéixer. Un enamorament editorial, en suma. De fet, en fan la presentació a València juntes i parlant animadament entre elles.

Per Arretxe l’acte és important: “Volia que fóra la primera de moltes presentacions i de moltes vegades que vinguérem aquí”, i vol trencar la idea d’un “mercat lingüístic dividit”. “Per a nosaltres és un regal poder publicar aquesta novel·la d’Isabel”, diu l’editora amb referència a “una obra redona, fresca, potent, ben escrita i que deixa molt bon gust de boca”, rosari adjectival davant del qual l’autora exclamava: “Uf!”, agraint les amoretes de l’editora, perquè els autors són “tots molt vanitosos” i ningú sol dir-los que són magnífics. “Quan ens ho diuen, uf, descanses una mica, perquè ho necessitem com l’aire que respirem”, confessa la destinatària dels compliments.

Isabel-Clara Simó parla amb periodistes a València. ampliar foto
Isabel-Clara Simó parla amb periodistes a València.

Volterà és un poble imaginari, recalca Simó, on viu alguna gent “molt notòria” i invisible, que està travessat per una carretera “fatídica”. A ella li agradaria que “el lector interpretés la invisibilitat, i no que jo li ho donara mastegat”, perquè considera el lector “un creador”. Com a lectora mateixa, ella és molt explícita: “D’invisibilitat en tenim les dones al llarg de la història, els treballadors o les classes subalternes, que diu Raimon, les nacions que no tenim Estat”. En resum, els invisibles són “moltíssima gent”, perquè la visibilitat “se l’emporten unes elits molt tancades i molt petites”, més encara, “l’elit d’una elit”. La conseqüència és tràgica. “Els altres no existim” i per això “quan escrivim la història està plena d’invisibles”.

Per qui subscriu, el paradigma de la invisibilitat rauria en la dona que es desconjunta els braços en subjectar la filla que cau pel celobert, utilitzant una descripció suau, perquè la literària és tràgica, brillant, commovedora i mil·limètrica. En la societat nostra, el cas recorreria els programes de televisió, les pàgines dels diaris i seria alguna cosa més que “un clica, clica” en Internet. Però, per una raó, trivial, no passa res i l’“heroïna” continua invisible.

Encara que ha fugit “tota la vida de dues coses, la novel·la autobiogràfica”, d’una banda, i “la novel·la convertida en una apologia d’una ideologia”. Per això no ha escrit “mai cap novel·la feminista ni independentista”, assegura, tot i que els seus lectors “diuen que sí que són feministes i independentistes”, cosa que Isabel-Clara Simó acull “amb tot el respecte per la seua interpretació”. Una altra cosa és el seu compromís polític, que la va dur a ser candidata de Solidaritat Catalana, malgrat no tenir “gens de vocació política”, perquè ho considerava “un projecte polític extraordinàriament bo”. Fa un any parlava de les perspectives “molt més positives” que tenia respecte de “la llibertat del nostre poble”, però ara es reconeix “una mica decebuda del fet que siguem tan covards, en plural”. Al cap d’un any es confessa “bastant més pessimista”.