Paco

Francisco Fernández Buey va ser un excel·lent professor, un assagista notable amb un castellà ric i precís, un traductor apreciat. Un home del seu temps, d’esquerres i compromès. Des que era estudiant, quan va participar activament a la Caputxinada. Entre els seus mestres hi va haver Emilio Lledó, José María Valverde i, per damunt de tot, Manuel Sacristán. La Caputxinada li va representar fer un servei militar força inclement (segurament molts ho eren) a l’Àfrica. La tornada tampoc no va ser senzilla. La vida no era senzilla dins una societat molt més que injusta. Es va entestar a canviar les coses, com a bon marxista que era, com a bona persona que era, convençut que la felicitat és un projecte col·lectiu. Va militar al PSUC i se’n va sortir amb notable discreció. Va donar suport a Esquerra Unida i va batallar fins on podia per la unitat de les esquerres. Fins va dur a terme una dura resistència contra el bel·licisme fent objecció fiscal a les despeses militars. Res de tot això va ser senzill, però la vida mai no és senzilla dins una societat injusta.

Al Documento Nacional de Identidad hi posava Francisco, però els amics li deien Paco. Els alumnes, no. Els alumnes es referien a ell com “el Buey”. Hi ha altres professors que no passen a tenir nom. Són, per sempre, el de filo, el de mates, el de lite. Ell tenia nom, millor dit, cognom. Hi ha un precedent homònim a la història de la filosofia: Tomàs d’Aquino també era conegut pels seus companys d’estudis com “el Bou”. En aquest cas, l’apel·latiu li venia del fet que era un pèl voluminós. Diu una tradició acceptada que un dia el seu mestre, Albert el Magne, va dir a classe: “Li dieu el Bou mut, perquè no parla. Però ja veureu el dia que ho faci”.

Paco Fernández Buey mai no va callar. Carlos Berzosa, rector de la Complutense, recordava no fa gaire que el va conèixer en una assemblea: aparentment en silenci, però dirigint-la. Els que van ser al convent dels Caputxins a Sarrià també el recorden intervenint. I els qui el vam tenir com a professor difícilment oblidarem les seves classes. Tampoc les converses fora de l’aula.

Ara sabem, a més a més, que durant uns anys, sense que pràcticament ningú no ho sabés, anava algunes tardes a fer classes d’alfabetització per a adults a l’Hospitalet de Llobregat. Hi anava també la seva dona, Neus Porta, traspassada uns mesos abans que ell, i després s’hi van afegir dos amics més: Manuel Sacristán i José María Valverde. Amics que el coneixien per Paco.