ESPURNES
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

L’última nadala d’Alfaro

L'escultor era un home generós, que col•laborava obertament amb les iniciatives culturals

Cavanilles dibuixat per Andreu Alfaro.
Cavanilles dibuixat per Andreu Alfaro.

L’any 2004 vaig anar diverses vegades a visitar Andreu Alfaro al seu estudi de Rocafort. Li havia demanat un dibuix de Cavanilles per a una exposició que organitzàvem al Jardí Botànic de València, i de seguida havia acceptat l’encàrrec. Andreu Alfaro era un home generós, que col·laborava obertament amb les iniciatives culturals. Si el que li demanaves li semblava una bajanada t’ho deia tranquil·lament, sense embuts, amb el caràcter fort i segur que el va acompanyar tota la vida. Però, en canvi, quan el projecte l’interessava, encara que fóra mínimament, es plegava de bon grat a col·laborar, i allò era un luxe extraordinari. Recorde que li vaig dir que l’exposició sobre Cavanilles, en què participaria una bona colla d’artistes valencians, es diria “Jocs Florals a Cavanilles”, i allò li féu obrir els ulls i marcar molt les celles, d’una manera fusteriana. Li va semblar un nom carrincló (“una collonada”), i potser ho era. Però em va dir que sí, que faria un dibuix, i em va citar un dia al seu taller. Vam xarrar una estona, ell assegut en una butaca de braços i jo en un sofà en què t’enfonsaves una mica, cosa que feia que Alfaro semblara encara més olímpic, en la seua sòlida altura. En un moment determinat em va dir que l’acompanyara fins a una taula on tenia uns grans fulls de dibuix. Va agafar un llapis de sanguina i amb una fotografia d’un gravat de Cavanilles, que tenia davant, va fer-ne un primer intent. Altres vegades l’havia vist fer retrats d’un sol traç, amb una facilitat absolutament màgica i meravellosa. Però aquell dia no li eixia, el fotut Cavanilles, i sobretot la cabellera, aquells bucles vuitcentistes de la perruca en què s’entrebancava. Va fer-ne unes quantes proves, una rere l’altra, i va llançar els dibuixos a la paperera. A mi ja m’estava bé, però a ell no li acabaven de fer el pes. Em va dir que ja no era el d’abans, que la mà no li responia. Em va mirar fixament i recorde que va exclamar: “Si fa dos dies jugava a tenis! I ara…”. Ara caminava amb passos petits, una mica insegur. Vam treballar una bona estona aquell dibuix, canviant la sanguina per un llapis, i després per un retolador, fent-hi provatures, una rere l’altra. Esgarrava els dibuixos, emprenyat, i per a mi cada dibuix esgarrat era com si em burxara amb el llapis l’estómac. Temia que, finalment, en un rampell cezannià, tirara per la finestra el bloc de dibuix i donara Cavanilles per impossible. Però, per fi, un va passar per la fina trama del sedàs de la seua exigència i el va donar per bo. En el moment d’acomiadar-me el vaig veure preocupat, entristit, com qui ha vist els ullals del llop. Mai més no el vaig tornar a veure dibuixar i al cap de poc temps vaig saber que havia deixat de crear: l’Alzheimer se li manifestava amb una velocitat inesperada. Aquell any vaig rebre per correu l’última nadala seua, felicitant el 2005: unes línies discontínues, de diferents colors, com una mena de text. Davall hi havia una citació de Raimon: “Si em mor, que el cant siga ja realitat”. El 13 de desembre de 2012, Andreu Alfaro va finir, després d’uns quants anys quasi totalment apartat de l’art. Però el seu cant ja és una realitat, que s’enlaira per sempre.

Normas

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Logo elpais

Ya no dispones de más artículos gratis este mes

Suscríbete para seguir leyendo

Descubre las promociones disponibles

Suscríbete

Ya tengo una suscripción