El Barça, mut
Amb la mateixa tenacitat amb què guanya partits, el Barça està acabant amb les paraules, i a més té el desvergonyiment de no amagar-se’n. Ho fa explícit Puyol quan repeteix que el seu objectiu màxim quan dóna una roda de premsa és que no es parli d’allò que ha dit. I rebla el clau Messi quan, en superar el rècord de Gerd Müller, declara que està molt content d’haver-ho aconseguit perquè així deixa de ser tema d’especulació i l’equip es pot concentrar en la competició següent. El Barça, contra les paraules.
Però el gran artífex d’aquesta etapa muda de l’equip és sens dubte Tito Vilanova. Les seves rodes de premsa tenen un efecte opiaci immediat contra l’eufòria general suscitada pels seus jugadors a la gespa. Puc donar-ne fe en primera persona: com que el Barça sempre juga tan tard, acostumo a ficar-me al llit escoltant per ràdio els comentaris postpartit. Quan Vilanova acaba amb la rutina d’atendre els periodistes, apago el llum, per deformació professional faig voltes a com titularia jo aquelles declaracions entre cometes i, com que no ho aconsegueixo, m’adormo com un angelet fins l’endemà, dedicant, això sí, l’últim pensament solidari als col·legues del diari que no poden deixar l’encapçalament en blanc. Ben al contrari del que em passava amb Josep Guardiola. M’adormia igualment després d’escoltar els seus discursos titulats brillantment, però ho feia angoixat, pensant que si l’endemà no em llevava ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora, Catalunya no estaria contenta amb mi.
El Barça li ha acabat guanyant al Madrid la batalla de les paraules, no pas reconeixent qui era el “puto amo” en aquest territori, sinó silenciant directament l’existència del territori. I cal reconèixer que això ho podia fer només un senyor a qui Mourinho ha ficat materialment el dit a l’ull. Després d’una baixesa d’aquest nivell, per força l’entrenador blanc ha esgotat tota l’artilleria contra el rival i no li queden paraules sinó contra els seus propis jugadors, el seu planter, la seva afició o el seu president. El “puto amo” ha estat finalment qui ha dominat el silenci i ha aconseguit embadalir tothom amb un joc que s’expressa tot sol al camp, sense necessitat de paraules que l’expliquin.
