Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
CARTES DE PROP

Les hores guanyades

Raimon no s’esgota en la reivindicació protestatària, el diguem no sempitern

Raimon al Liceu en l'aniversari del seu primer concert a Barcelona.
Raimon al Liceu en l'aniversari del seu primer concert a Barcelona.

Raimon ha celebrat els 50 anys de la seua primera actuació a Barcelona amb un gran recital, el 30 de novembre, al Liceu de la ciutat comtal, amb la reedició del seu dietari Les hores guanyades –publicat per primera vegada amb aquest títol el 1982, i ara reeditat com a La vida immediata-, i també amb una exposició en el Centre Art Santa Mònica de Barcelona, que es podrà veure fins al dia 26 de gener. Són tres propostes que es complementen: el recital, llarg i variat, ens permeté copsar l’evolució de la seua obra, i l’exposició, conéixer millor la de la seua figura pública, mentre que el llibre ens acosta a la complexitat interior de la persona: esperances, records i reflexions, el disgust davant una realitat que sempre para curta, l’obsessió de la música o l’enyor de València –i de Xàtiva-, que corre com un fil soterrani al llarg de les seues pàgines.

Al capdavall, les coses, des de l’any 1981, tampoc han canviat tant. La llum de València contunia posseint una especial qualitat enlluernadora, alhora esclatant i subtil, però el lloc encara és tan inhòspit com llavors per a algú que té el costum de dir sempre el que pensa i que viu de cantar en la llengua del poble. També ara, la política és una font constant d’irritació, la misèria –necessària, diuen- de tanta gent és una xacra quotidiana i el nostre català és un idioma que es veu que està en el món perquè li peguen bufetades. Pel seu costat, l’exposició dóna fe dels alts i els baixos de la repercussió del seu treball. En les sales llargues i un punt resclosides del centre Santa Mònica podem veure fotos, ressenyes, documents, crítiques admiratives, lletres censurades pels franquistes i insults no tan antics de Las Provincias, portades de discos –Miró, Tàpies, Alfaro, l’equip Crónica, amb aquella gràcia tan peculiar que tenia la seua variant vindicativa de l’art pop- i cartes de lletra microscòpica de poetes i estudiosos, tot presidit per un dibuix magistral d’Andreu Alfaro, que traça d’un sol colp l’arquetip de l’artista en escena. No és un mal resum per a una vida molt atrafegada i molt fecunda.

Raimon és un artista que –cosa rara- sap gestionar la seua obra, com la complementarietat de les tres propostes demostra a bastament, i és, a més, polifacètic. No s’esgota en la reivindicació protestatària, el diguem no sempitern, sinó que hi afegeix un lirisme amorós molt delicat per contingut, un to elegíac pregnant, una ironia abrasiva i la sàvia concentració, quasi abstracta, de les seues musicacions d’Espriu, eixutes i superbes. Amb raó deia el poeta de Sinera que Raimon és, sobretot, un gran antiprimari. No debades parlem d’algú que en poesia s’estima els surrealistes i en música és un tenaç admirador de Béla Bartók. Però per davall i per damunt de tot això –que no és poc- hi ha el crit. El crit que es comunica, tens, poderós, sense vinclar-se mai, i que de sobte ompli un escenari amb la contundència d’un axioma i l’exigència d’una reclamació llargament postergada. Un crit que és només seu i que alhora accedeix al miracle de la comunió. Perquè algú diu en el to just, inflexible i roent, allò que tots sentim que és cert i que calia dir així, i compartim la música del crit i el crit mateix, elevat a cançó. És una rara màgia, aquesta d’atorgar veu als qui no en tenen, tan necessària ara com el 1962, i és per això i per totes les altres coses –el lirisme, la ironia, la sàvia densitat- que les cançons de Raimon informen una part essencial de la nostra banda sonora col·lectiva.

A Barcelona, almenys, això és cosa sabuda, i és per això que aquests dies els diaris han parlat extensament de la figura de Raimon, com ara en l’especial que li dedicava el quadern català de EL PAÍS del 29 de novembre, a càrrec d’un bon coneixedor com Miquel Jurado. També ho sap el públic, que va omplir de gom a gom el Liceu el dia 30. Va ser un recital extens i vibrant de 42 cançons, que incloïen el breu repertori que cantà fa 50 anys en la seua presentació barcelonina a l’extint Fòrum Vergés, i després una mostra de tot, temes d’Espriu i de March, cançons d’amor i de sàtira, peces noves –com l’excel·lent “He passejat per València sol”- i, per descomptat, aquelles cançons que la realitat dels temps continua fent necessàries, ara com sempre. I el públic s’hi reconegué, de nou.

No deixa de tindre mèrit que un cantant de 72 anys puga sostindre un recital tan llarg i vocalment tan exigent sense la més mínima mostra de fatiga, però, qui conega Raimon, això ja ho dóna per descomptat. Dalt de l’escenari és una força plena d’impetuosa imantació, exempta i indomable, que continua dient-nos com ningú. No sé si ens el mereixem, però la sort és que el tenim. És, com ha escrit Miquel Jurado, “el crit estremidor d’una cultura que vol continuar viva”. Viva i en peu de guerra, guanyant el temps i fent-lo nostre, com el país. I per molts anys.