El pessebre del Papa

No sembla que el llibre de Benet XVI La infància de Jesús, presentat a la premsa ara fa pocs dies al Vaticà, aporti cap novetat respecte a l’enorme bibliografia històrica, exegètica i fideista que ja posseïm des de fa molt de temps. Per tot el que n’hem llegit als diaris i a les xarxes, Joseph Ratzinger no hi fa res més que incidir en coses del tot sabudes —com ara el caràcter històric de la persona de Jesucrist—, en coses del tot suposades per la tradició —com és la presència d’un bou i d’una mula al pessebre de Betlem— i en coses del tot cregudes pels creients: la virginitat de Maria i la resurrecció de Crist, incorrupte.

Cenyim-nos a dos dels aspectes esmentats del llibre: la cosa del bou i la mula, i la virginitat de Maria. Quant a la primera qüestió, és estrany que el Papa, home molt savi, digui que aquesta és una creença molt assentada en la tradició iconogràfica del cristianisme i que, doncs, tothom pot continuar plantant un bou i una mula al pessebre de casa, a més del caganer, símbol pagà de fertilitat que a Catalunya també es fa servir per rifar-se de qui perd unes eleccions. Però no és que sigui de tradició medieval, la cosa; és esmentada a l’Antic Testament, Isaïes, 1.3: “Un bou coneix el seu propietari, i un ase l’estable del seu amo, però a mi, Israel no em coneix, el meu poble m’ignora”. (L’Església veu en aquests versos la prefiguració del rebuig de Crist per part del poble jueu.) Cap al final del paleocristianisme, segons els historiadors, aquesta citació zoològica vetotestamentària —com és habitual que es faci amb altres temes al Nou Testament— va començar a tenir molta presència entre els acompanyants de Jesús al pessebre, fins al punt que, de vegades, no s’hi veu ni Josep ni Maria, i en canvi s’hi veuen les dues bèsties, que no esmenta cap evangelista.

Quant a la virginitat de Maria, em ve al cap aquella manifestació d’un bisbe anglicà, el qual, en ser preguntat per aquest misteri, va dir: “No dubto que Déu, si ho hagués volgut, hauria fet néixer Jesús d’una mare verge, però em fa l’efecte que no va ser necessari un prodigi tan gran”. És obvi que aquest és un dels elements més vinculats a la fe que presenta la doctrina cristiana, perquè no s’ha vist mai que una dona pareixi sense la intervenció d’un home; i al capdavall totes les dones són verges fins que deixen de ser-ho. Però és més: com és sabut, la creença que Maria va infantar Jesús sense haver conegut mascle remunta també a Isaïes, 7.14, que les Bíblies mal traduïdes de l’hebreu presenten així: “Doncs ara el Senyor mateix us donarà un senyal: la verge que ha d’infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d’Emmanuel”. D’aquí les referències a la virginitat de Maria que es troben als evangelis. Però hi ha un problema: la paraula hebrea corresponent a la futura Maria és ’almah, que no vol dir “verge”, sinó “noia”. Van ser els autors de la Septuaginta grega, en temps dels Ptolemeus, els qui van traduir malament la paraula i van inaugurar, sense voler, una creença que no era necessària. Van traduir ’almah = noia, per parthenos = verge, en primera accepció, en grec clàssic. D’aquí van venir tots els equívocs. Benet XVI s’hauria hagut de fer ressò d’aquesta corrupció filològica, i l’hauria hagut de presentar: al cap i a la fi, l’Esperit Sant té una existència pròpia, tant al Vell com al Nou Testament, i resulta innecessari fer néixer Jesús d’un ventre immaculat per creure en la divinitat de Crist o en el misteri de la Santíssima Trinitat. Quant a la referència a Virgili com un equivalent profètic de la vinguda de Jesús (Eneida), Ratzinger sembla oblidar la Bucòlica IV, en què llegim: “Tu, casta Lucina, sigues propícia a l’infant adés nat sota el qual [...] sorgirà la raça d’or. [...] Aquest infant rebrà una vida divina [...] i regirà l’univers pacificat per les virtuts del seu pare”.

En summa teològica: a veure si estudiem més, Ratzinger, que el temps s’acaba.