Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra
Raimon, cantante

“Als anys vuitanta, des de l’esquerra van buscar matar-me artísticament”

"Cada cop em costa més tot, però mentre tingui alguna cosa a dir, continuaré"

"Si la democràcia només serveix per poder votar cada quatre anys, ben poca cosa és", assegura un sempre combatiu Raimon
"Si la democràcia només serveix per poder votar cada quatre anys, ben poca cosa és", assegura un sempre combatiu Raimon

La trobada amb Raimon té lloc uns dies abans de les eleccions catalanes en una de les dependències del centre Arts Santa Mònica, on hi ha l’exposició que repassa la seva trajectòria.

Pregunta. La vida immediata, llibre acabat de reeditar (Plataforma), reflecteix el seu pensament del 1981. Com va ser de difícil el pas del franquisme a la democràcia?

Resposta. En sortir de la dictadura es va instal·lar el pensament que la crítica als partits era crítica a la democràcia, i això no és veritat. No es coneix democràcia sense partits, però des del moment en què els partits necessiten diners per poder ser alguna cosa dins del sistema, tot canvia. Qui té més diners és qui més publicitat fa, arriba a més gent i més possibilitats té d’obtenir vots. Això li dóna un aire terrible al sistema democràtic; ja se sap que els diners, per allà on passen, deixen marca, com l’oli. Les llibertats són molt difícils d’aconseguir, i de democràcia no n’hi ha mai suficient; ara, si només serveix per poder votar cada quatre anys, ben poca cosa és. Si s’eliminen els serveis públics, si la sanitat es privatitza, si les pensions estan en un ai!, quin coi de sistema és aquest? En el llibre algunes d’aquestes reflexions ja hi són, i es van fer fa 30 anys.

P. Optimista o pessimista?

R. M’agrada la frase que Antonio Gramsci va prendre com a lema de l’estat de l’esperit: el pessimisme de la raó i l’optimisme de la voluntat. No enganyar-se, veure on ets i veure que la voluntat pot canviar el pessimisme. Jo intento, tant en parlar com en les cançons, ser descriptiu i que els altres prenguin la seva posició. Optimista o pessimista? No ho sé.

"La consulta és crucial per a l'independentisme. S'ha de fer per saber el pes d'aquest desig"

P. Però com influeix tot això en la seva activitat creativa?

R. No és immediat. No és que passi alguna cosa i de seguida es reflecteixi, de vegades et surt al cap de molts anys. Tinc coses començades i cada vegada em costa més acabar-les, però mentre tingui alguna cosa a dir, continuaré. Recordo que a Gil de Biedma li van preguntar per què havia abandonat la poesia, i va contestar que la poesia l’havia abandonat a ell. Arriba un moment en què això s’asseca, pots estar bé però falla l’expressió, el que dius és una banalitat o ha estat dit mil vegades o cantat millor. Quan jo arribi a aquesta conclusió és quan diré: fins aquí he arribat.

P. El seu pensament es reflecteix en les noves veus?

R. Hi ha creadors que estan molt putejats perquè diuen les coses d’una altra manera i no encaixen amb les modes. A més, s’afegeix la proliferació de videoclips que converteixen la cançó en banda sonora d’unes imatges. Si la música se sent pels ulls, fotuda. Et poden donar gat per llebre, perquè mentre els ulls miren, l’oïda no està posant tota l’atenció. Això ha canviat la manera d’escoltar. Però no som unidimensionals, que Marcuse em perdoni: un pot estar sentint Lady Gaga i oblidar-se de la misèria quotidiana i, després, en sortir del concert es troba amb la realitat i es cabreja.

P. ¿Desenganyat en comprovar que molts (artistes, públic, programadors, polítics) que amb la dictadura estaven al seu costat després es van anar allunyant o van canviar de posició?

R. Era normal. Els vuitanta van ser molt durs. Si m’hagués mort el 1980, ara tindria estàtues pertot arreu. Prefereixo no tenir estàtues! En ser viu, no et podien matar directament, hauria estat poc correcte, políticament. Van buscar matar-me artísticament amb un argument molt conservador: “Està molt bé que artistes, escriptors, cantants... hagin lluitat contra la dictadura, els paguem els serveis prestats, però com que ara ja no hi ha dictadura, doncs ja no els necessitem”. I això ho deia l’esquerra! Era l’època de la gresca i del porro... I com que jo no anava per aquest camí, em van disparar des de molts angles, però vaig aguantar.

P. Com veu els darrers esdeveniments a Catalunya amb el tema de l’independentisme?

R. Hi ha hagut un falsejament enorme en aquest tema; el debat crucial és la consulta, que s’ha de fer per saber el pes real d’un fet que s’ha plantat aquí d’una forma clara i que té tant de pes: un desig d’independència compartit per molta gent. Una consulta que el Govern d’Espanya hauria de dir que és perfectament vàlida. Per què no ha de ser vàlida? Dir una altra cosa seria una aberració no solament política, sinó de lògica racional i pur esperit democràtic. Segons vagi la consulta, es va cap a un costat o cap a un altre. Encara n’hi ha molts que no reconeixen que a Espanya hi ha molta gent que parla altres llengües i que tenen el dret de parlar-les, un dret putejat pel franquisme. Hi ha un detall que se sol oblidar: quan va acabar la guerra, el castellà no el van prohibir i el català, sí; van prohibir la cultura catalana en bloc. És una diferència que s’ha d’entendre i que és fonamental. Recordo un acudit de Cesc en el qual uns turistes miraven una sardana i un deia: “Quin flamenc tan bonic!”.