Raimon, 50 moments

El Liceu s’atapeirà demà (les entrades es van esgotar fa prop d’un mes i mig) per celebrar amb Ramon Pelegero, Raimon (Xàtiva, 1940), els 50 anys del seu primer concert a Barcelona.

Són, mai més ben dit, 50 anys al vent. Un vent que no sempre ha bufat a favor, més aviat al contrari. Amb les veles desplegades i salvant tots els esculls, els que ja hi eren i els que d’altres anaven col·locant, Raimon encara no ha arribat a port. Aturar-se no està en el seu full de ruta, el seu viatge és dels que no tenen un final concret perquè el camí i el final són una mateixa cosa: la vida.

L’exposició Raimon, 50 anys al vent del món, al centre Arts Santa Mònica de Barcelona fins al 26 de gener i que Quadern va visitar amb el mateix cantautor, acumula molts records que no són solament seus: la majoria ja pertanyen al coneixement col·lectiu. També la Filmoteca de Catalunya li va voler retre homenatge amb tres sessions dedicades a la seva obra. Al mateix temps, s’acaba de publicar la nova edició del llibre Les hores guanyades, escrit el 1981 i reeditat ara com La vida immediata, que aporta una visió entranyable i realista d’un moment crucial de la nostra història. Sens dubte, és el moment Raimon.

Raimon són 50 anys de concerts, 50 records, 50 raons, senzillament 50 notes preses al vent per entendre una pervivència artística i personal.

1 He deixat ma mare. Pare (Josep Pelegero) anarcosindicalista i ebenista, empresonat diversos cops. Mare (Dolors Sanchis) que cantava la seva versió de la Internacional cada Primer de Maig i a qui després dedicà una cançó. Neix Ramon Pelegero el 2 de desembre de 1940.

2 El carrer blanc de Xàtiva. “...on jugàvem tots, els més petits i els més grans, carrer de terra i de pols...”, evoca la lletra d’una cançó seva, un carrer en una població arrasada per Felip V que ho recorda amb un quadre de cap per avall en el museu.

3 El flautí. A partir dels cinc anys Raimon estudia solfeig amb el mètode Hilarión Eslava i comença a tocar el flautí a la Banda Nova de Xàtiva, la dels treballadors.

4 El Pele. Joan Fuster escriu el 1962: “El Pele —Ramon Pelegero— és un xicot que canta i guitarreja amb un vernacle potable”. Així se’l coneixerà en els seus orígens artístics.

5 Al vent. Octubre de 1959, un viatge de Xàtiva a València en la part posterior d’una moto; el vent colpejant la cara... Neix una de les proclames de la lluita per la democracia.

6 Casa Pedro, 1961. Joan Fuster i el futur activista cultural i editor Eliseu Climent munten un concurs literari a València. El lliurament es fa al bar Casa Pedro. Per amenitzar-ho es contracta El Pele, que canta tres cançons franceses, entre elles Les feuilles mortes, i Al vent. Fuster recorda: “Va cobrar 40 duros miserables, mai havia guanyat tants diners i en tan poc temps”.

7 Raimon. El Pele no semblava seriós; calia una cosa més artística; la idea del canvi i el nou nom van sorgir d’Eliseu Climent: Raimon li semblava que tenia reminiscències dels trobadors.

8 Trobada a Castelló, 1962. Animats per Fuster, alguns dels membres dels Setze Jutges (Espinàs, Abella, Pi de la Serra) viatgen a Castelló. En una taverna, “entre cacauets i gots de vi”, Raimon canta les seves tres úniques cançons: Al vent, Som i La pedra. S’inicia una relació cabdal per a la cultura catalana.

9 Els Setze Jutges. “No em vaig unir a ells perquè mai es va plantejar. Jo era de València, ells de Barcelona... El Jutges feien exàmens als nous membres i Lluís Serrahima em va dir que quan em van sentir cantar van pensar que no era necessari un examen, que ja podia seguir sol. Cantàrem junts un parell d’anys”.

10 Diguem no. El 14 de maig de 1962, una reunió d’estudiants a la Universitat de València per escoltar l’últim disc de Brassens va ser interrompuda per la policia; diversos d’ells van ser torturats i empresonats. Per culpa d’un examen de geografia, Raimon no va poder assistir-hi. De la ràbia en conèixer-ho va sorgir la cançó Diguem no.

11 Fòrum Vergés. Sota l’epígraf Les noves veus, el 15 de desembre de 1962 Raimon actua per primera vegada a Barcelona en el desaparegut Fòrum Vergés. Primera part: Raimon, Miquel Porter, Espinàs, Abella i Pi de la Serra. Remei Margarit, malalta, no va poder assistir-hi i es va posar una cinta amb la seva veu. Segona part: Grau Carol, Salvador Escamilla i Pere Cervera.

12 Primer EP (1963). “El meu primer disc el va treure Edigsa quan encara era Ediphone, segell de la casa de cursos per correu CCC. Va estar a punt de no sortir per raons estrictament estètiques. Havien fet uns arranjaments molt d’època que no tenien res a veure amb el que jo havia fet. Vaig dir que ho feia a guitarra sola o no ho feia. Va ser una llarga discussió amb Enric Gispert, al final només Som té una mica d’arranjament. Li van donar el premi Revelación dels crítics de Madrid i Barcelona”.

13 “El poeta de la cançó”. Així l’anunciava Edigsa en el primer pòster, el 1963. És molt jove. “Quan ho veig, penso que aquest podria ser el meu nét. Ho porto dins, però evidentment quan tens 72 anys ho tens molt amagat. Físicament estic lluny dels 22 anys, però persisteix l’esperit de reflexió i de revolta davant de la injustícia. No sóc polític, no ho he estat mai, però formo part de la polis, sento una certa consciència de grup i, al mateix temps, una consciència individual: que no se’m mengi el grup ni jo menjar-me el grup”.

14 Salvador Espriu. Any 1963: “Jo havia musicat Cançó del capvespre. Vam parlar per telèfon i el primer que em va dir va ser: ‘L’admiro profundament’; vaig pensar: anem bé. Vaig anar a casa seva i vam parlar fins a les tres de la nit del país, de poesia i de T.S. Eliot, Verlaine, Salinas... els que jo llegia. Li vaig cantar la cançó i va dir: ‘Endavant’”. Després han seguit 24 cançons més sobre textos del poeta.

15 Se’n va anar. En l’intens 1963 guanya, compartit amb Salomé, el V Festival del Mediterrani amb Se’n va anar, una cançó escrita per Lleó Borrell i Josep Maria Andreu. Raimon no estava d’acord a participar-hi perquè no era el seu estil. Fuster el va convèncer de la importància de presentar-se en català i de l’embranzida que això donaria a la cançó catalana. Els participants podien cantar també cançons del seu repertori; a Raimon no el van deixar. La filmació de TVE es va perdre misteriosament.

16 Primer LP. Raimon: disc antològic de les seves cançons, de 1964, serà el primer disc de llarga durada d’un cantant en català amb textos de presentació en castellà de José Luis Aranguren i en català de Salvador Espriu; les cançons eren traduïdes al castellà per José Hierro i Gabriel Celaya. “Estava cantat en directe al Casino de l’Aliança però era gent convidada, no era un veritable directe”.

17 Cançons de la roda del temps (1965). Primer disc temàtic del panorama català. “Quan vaig conèixer Espriu ja tenia al cap musicar aquests 12 poemes, però no sabia si seria capaç de fer-ho. Quan les vaig acabar, les hi vaig cantar en el soterrani de la llibreria Ona de Barcelona i li van agradar. Van trigar un any a publicar-se perquè Edigsa no ho veia comercial i possiblement tenien raó. Lletres complicades i guitarra a palo seco. Joan Miró va fer la portada. Amb ella i els escrits de Fuster i Espriu, Edigsa, com una concessió a l’artista, va publicar-ho”. El disc no s’ha reeditat mai. La versió en CD és posterior, amb arranjaments d’Antoni Ros Marbà.

18 Art original als discos. La portada original de Miró per a Cançons de la roda del temps no va ser l’única d’un artista per a un disc de Raimon. El mateix Miró en faria una altra després. Seguirien obres d’Antoni Tàpies, Andreu Alfaro i l’Equipo Crónica. És fruit de la seva relació intensa, de sempre, amb artistes i escriptors.

19 Debut a Madrid (1965). “El concert es va fer l’1 de novembre als Amigos de la Unesco. L’havien programat a la Zarzuela, però ho van prohibir. Era dels primers cops que cantava sol. Al Casino de l’Aliança va ser el primer a Barcelona, però abans ja havia cantat a Mallorca durant el servei militar”. Andreu Alfaro va fer el dibuix per al programa, del qual ara s’ha fet el neó de l’exposició a l’Arts Santa Mònica”.

20 Treballaré el teu cos. Raimon edita les seves cançons d’amor l’any 1966; enmig de tanta denúncia social, aquestes composicions es converteixen en una presa de partit gairebé radical per la poesia. “La moda era just la contrària. Algú no s’ho va prendre bé, però la majoria de la gent ho va trobar normal. No vaig esperar que Franco es morís per cantar a l’amor”.

21 Creació i censura. Més que de censura, en el cas de Raimon caldria parlar de persecució. En el primer EP se substitueixen paraules cabdals i es canvia el títol de Diguem no per Ahir. Posteriorment, la censura li afegeix coses com ara l’esperpèntic cor “Israel, Israel” entre les estrofes de Cantarem la vida en el primer LP per evitar la identificació amb el poble de Catalunya. Se suprimeixen cançons senceres per a disc, ràdio o concerts. Es prohibeixen recitals un rere l’altre. Una persecució que duraria tota la dictadura, però que no va descoratjar Raimon; la seva creativitat es va mantenir intaca.

22 Olympia, París. El 7 de juny de 1966, Raimon va ser el primer cantant en català que actuava en el mític local parisenc. Yves Montand presentava el “jove Brassens” a la premsa. El 2006 es va editar un doble CD amb l’actuació de 1966 i la darrera, del 2006. “Dos concerts amb 40 anys de diferència... Tornar a l’Olympia fou entranyable perquè el local és igual però no és igual. Tècnicament és millor, però els camerinos ja no tenen aquell tufillo d’història que tenien”.

23 Concert a l’IQS. Institut Químic de Sarrià, 15 de novembre de 1966. “Era la primera vegada que algú que cantava en català sortia dels petits teatres per a un concert massiu. Jo ja havia actuat a l’Olympia amb molta repercussió, cosa que explica la quantitat de gent que va venir”. Unes 4.000 persones.

24 El mite del Palau. Tocar al Palau de la Música és una fita per als artistes en català. El primer concert de Raimon allà va ser el 20 de gener de 1967. “Va caldre fer dues actuacions perquè és van acabar les entrades molt de pressa. D’aquesta actuació van treure un disc, però jo no em vaig assabentar de res. No m’agrada, hi ha un excés d’aplaudiments. La gent no compra un disc per sentir aplaudiments. En aquella època jo encara no podia controlar els meus discos. Al mateix temps va sortir el directe de l’Olympia i va ser diferent. Aquí no es tenia pràctica de fer discos en directe”. Va ser el primer disc de concert d’un cantant en català.

25 Premi Francis Carco (1967). L’Académie Française du Disque concedeix a Raimon à l’Olympia el seu guardó: serà el primer reconeixement internacional per a un cantant de parla catalana.

26 Annalisa Corti. Esposa, amiga, musa, mànager, arxivista, companya de viatges i de lectures... Annalisa és la consciència externa de Raimon. El 22 d’agost de 1966 es van casar a Ostia Antica. Des de llavors ningú podrà imaginar Raimon sense Annalisa. “Vindrà el teu cos que suaument em poses / en el meu cos quan ens sentim ben junts / i floriran millor que mai les roses: / Poc a poc ens clourem com un puny”. (De la cançó Com un puny).

27 Madrid, 1968. Facultat d’Econòmiques, davant unes 6.000 persones: “Hi havia una complicitat contra la dictadura. Sabien que se’m prohibia. La recaptació va ser per als treballadors en vaga de la Pegaso i per comprar dues impressores vietnamites. Era el moment de la cançó protesta, i el protesta del qual més és parlava era jo”.

28 La cançó protesta. “Sempre he lluitat contra les etiquetes i contra aquesta en particular. És reductiva, sembla que hauries d’estar sempre a la contra. Qualsevol persona que s’expressa artísticament difícilment es queda reduït a un aspecte. Després van parlar de cançó cívica, però tampoc, la realitat és que les cançons són bones o dolentes, i això és el que hi ha”.

29 Montserrat, 1970.“El tancament d’intel·lectuals era per cridar l’atenció del món sobre el Procés de Burgos, en què havien de condemnar a mort cinc persones. Una mobilització important: van venir Tàpies, Miró, Gabriel Ferrater, gent amb ressò internacional”.

30 Veles e vents (1970). Primera cançó que fa sobre un poema d’Ausiàs March; en seguirien d’altres, i també de Roís de Corella, Joan Timoneda, Valeri Fuster, Anselm Turmeda, Jordi de Sant Jordi, Bernat Metge, Francí Guerau, Jaume Roig, Mossèn Estanya... Les arrels de la poesia catalana portades al gran públic.

31 Pete Seeger (1971). “El vaig conèixer als Estats Units, en una església, i em va fer cantar amb ell. Després el vam convèncer perquè vingués a Espanya. No volia mentre visqués Franco, però li vam dir que solament ens arribaven veus de la dreta més bèstia i que, si no venia gent com ell, semblaria que solament hi ha dreta al món. Va cantar a Terrassa, Sevilla i Sant Sebastià. El van prohibir a la Universitat de Barcelona. Jo el vaig presentar a Terrassa, però no vaig cantar perquè ho tenia prohibit”.

32 Catalonian Protest Songs. LP de 1971 amb deu cançons enregistrat al mític segell Folkways, on havien gravat Seeger, Woody Guthrie o Leadbelly. Se’n van fer dues edicions, però mai es va editar a Catalunya. Ara es pot trobar a Spotify.

33 “Declaracions de principis”. “Una crítica del The New York Times deia que les meves cançons eren declaracions de principis. I possiblement moltes fetes durant la dictadura ho són. Diguem no està contra la por, el vesament de sang sempre inútil, la injustícia i la fam. Són quatre pilars que segueixen estant en aquest moment, en què s’intenta l’empobriment de la població enmig d’una injustícia quotidiana. Jo no ho dic explícitament, però està en cançons com aquesta”.

34 Amanda (1973). Setmanes després de l’assassinat de Víctor Jara a Xile per la dictadura militar, Raimon traduïa al català l’emblemàtica Te recuerdo, Amanda, l’única cançó aliena del seu repertori.

35 Al vent, en japonès. A l’inici dels concerts de la gira pel Japó el 1977, un cor de nens interpretava Al vent en japonès. “Fa goig, però no t’assabentes del que diuen, suposes que ho fan bé. Al Japó ho preparàvem abans amb la traductora, però després veies que parlava i la gent somreia i et preguntaves ‘Què estarà dient?’. De vegades es colen errors, com a Una vaca amb un vedellet en braços, que van traduir com Una vaca amb un vellet en braços. Com a títol no està malament, però és una altra cosa”.

36 Cançons ‘mutants’. La força de Raimon ha estat tal que les seves cançons han sonat en les veus de Josep Carreras, Daniel Viglietti, Serrat, Camilo Sexto, la Coral Sant Jordi, l’Orquestra Plateria, Dyango, Moncho o Verdicel, que en va fer un cómic.

37 Impenitent lector. “Gramsci, jutament amb Sartre, Camus, Fuster, Espriu i Pla, és l’autor que més m’ha ajudat a viure. Més lluny queden Éluard, Montaigne, Leopardi, el Kazantzakis del El Crist de nou crucificat, el Hansum de Fam, la poesia de Pavese i, a un altre nivell, Ausiàs March, els poetes del 27 espanyol, i Montale i Voltaire i Diderot, i tants d’altres que compondrien una llista molt llarga d’enumerar”. Un amor que va quedar palès en el programa Literal que el 1992 va dirigir i presentar a TVE Catalunya amb entrevistes a molts i importants escriptors.

38 L’integral (1981). Enregistramnent de totes les seves cançons amb nous arranjaments. Primera edició en una caixa de deu LP. El 1993 es va posar al dia en sis CD i, set anys després, en una nova edició en deu, editant-se també en un DVD. En el moment del llançament, Raimon comentà: “Tota la meva feina cap en un DVD!”

39 La vida immediata. Inicialment, el llibre es va editar amb el títol Les hores robades, el 1983. “La nova edició d’ara recull el títol original; llavors l’editor tenia diversos llibres que començaven per la vida... i vam haver de canviar-ho. És un diari de 1981 amb reflexions sobre el que succeïa. La sortida de la dictadura va ser durilla, mantinc una visió molt crítica de com es va fer i el llibre reflecteix coses que ja es veien venir”. Entrada del 25 de juny de 1981: “Hi ha gent que se sent ferida en la seva intimitat per la continuada política d’atacs, retallades, tergiversacions i mentides que Catalunya està patint des des la mort del dictador —quan les patia d’una altra manera— o, per ser més exactes, des de l’endemà mateix de les eleccions de juny de 1977”.

40 Melòman. “Tinc una manera segura de no perdre el temps: escoltar Béla Bartók”, diu un gran amant de la música, món al qual ha contribuït amb més de quaranta discos.

41 Incomprensió lingüística. Després d’un concert a Madrid durant la dictadura, un dels organitzadors li va comentar: “Pero tú, cuando muera Franco, cantarás en castellano, ¿no?”. Raimon canta en català “perquè és la meva llengua”.

42 Quatre generacions.“Faig cançons perquè la gent les faci seves; si no, per què aprofita una cançó? Em produeix plaer sentir cantar una cançó meva encara que qui la canta no sàpiga que és meva. En cantar-la l’ha fet seva i d’això es tracta: que la gent s’apropiï de les cançons”.

43 L’accent de la Costera. “Espriu em va dir: ‘Tu canta com parles, no et preocupis d’imitar un tipus de fonètica que no és la teva’. I així ho he fet, des de la meva pròpia fonètica, que també és una manera d’assenyalar la unitat de la llengua”.

44 Creu de Sant Jordi: no. “La vaig rebutjar perquè, essent les primeres, hauria d’haver-hi hagut algun representant del moviment obrer que havia lluitat contra la dictadura. Sí, Pere Quart també ho va fer però no ens havíem posat d’acord”

 45 30 anys d’Al vent. El Palau Sant Jordi es va omplir per a la commemoració. Van acompanyar Raimon Pete Seeger, Daniel Viglietti, Serrat, Paco Ibáñez, Michel Portal, Ovidi Montllor, Pi de la Serra, Mikel Laboa, Luis Cilia, la Coral Sant Jordi, un grup de percussió japonès i la Lira Ampostina, amb qui va tornar a tocar el flautí.

46 Homenatge a Miguel Ángel Blanco (Madrid, 1997). Després de l’esbroncada d’una part del públic, Las Provincias (diari degà de la premsa valenciana) titulava: “Rechazo total a Raimon por su mitin filológico y actitud crispadora. Indignación por utilizar el festival como plataforma catalanista”. “Són coses que poden passar; llavors penses: tinc jo raó i no ells. Si tens una actitud coherent i fas les coses amb honestedat, sempre hi ha una classe de gent que no vol entendre-ho perquè estan acostumats a no ser ni coherents ni honestos”.

47 Sense medalla a Xàtiva. L’Ajuntament de Xàtiva (PP) li nega el 2010 la Medalla d’Or de la ciutat que havien demanat els regidors del PSPV.

48 Gira universitària. Enguany, les universitats de Berlín, Luxemburg, Londres, París i Roma han acollit actuacions i xerrades seves. “Hi ha estudiants de filologia romànica interessats en el que faig i uns altres que ara em coneixen per Internet. És diferent, perquè allà tot és nou”.

49 Humilitat. Des del primer dia. “Ja als vuitanta em titllaven de mite, però jo mai he volgut ser un mite, sempre he volgut ser un cantant. Com a mite deixo bastant a desitjar”.

50 Al·lèrgia tecnològica. Viu sense mòbil, Facebook, Twitter, MP3...