El dia després

Seguint la premsa, l’endemà de les eleccions catalanes amb més participació des de l’inici de la democràcia (quasi un 70%), es constata una sola unanimitat: els periodistes, els opinadors, els tertulians i els directors d’agències demoscòpiques, tots reconeixen amb elogiable humilitat que s’han (que ens hem) equivocat. És cert que han encertat algunes coses, com la pujada d’ERC i Ciutadans o la davallada –no tan brutal com es preveia- dels socialistes, però, en conjunt, ningú s’esperava aquests resultats. L’enorme participació de la jornada i l’elevadíssim percentatge de vot indecís que les enquestes ja detectaven pot explicar en part la diferència entre les previsions i els fets. Tot i així, s’estén la impressió que la realitat de la gent no és ni de lluny la mateixa que la dels experts que pretenen interpretar-la o vaticinar-la. Aquestes eleccions ho han provat amb escreix.

I ací s’acaba la unanimitat, perquè les lectures dels resultats no poden ser més diferents. Per exemple, el que ha vist en aquestes eleccions la majoria de la premsa estrangera és un èxit de l’independentisme català. Així, el Financial Times diu que els catalans “han fet un pas cap al trencament”, i The Guardian, que aquest procés “ja no es pot parar”. També l’agència Reuters considera que “els separatistes guanyen a Catalunya”, tot i que dubta que Artur Mas tinga prou força per a liderar el procés cap a un referèndum decisori. En canvi, la premsa espanyola troba que el sobiranisme ha sigut derrotat, que l’aposta de Mas naufraga, o fa el ridícul, i que, com deia l’ABC, “guanya Espanya”. Quant a la visió de la premsa catalana, més moderada, es podria resumir amb un titular ple d’implícits del diari Ara: “Mas no ho podrà fer sol”. Davant d’aquesta disparitat, un podria pensar que cal fer més cas de la premsa estrangera, que té menys interessos en joc. I en part és cert: al món, el resultat de les eleccions ni li va ni li ve, i els seus periodistes només diuen el que veuen. Però s’ho miren de tan lluny que només capten la superfície. En canvi, la premsa d’ací té partits presos obvis, però coneix molt millor la música i la lletra d’aquest ball. Per això tots tenen raó en part: el sobiranisme ha guanyat les eleccions i alhora les ha perdudes, perquè els vots no han refrendat les seues esperances.

La campanya electoral ha sigut inusualment dura. La irrupció de El Mundo, amb unes acusacions molt tèrboles, l’ha embrutada encara més. Els assessors de Mas s’han equivocat greument en intentar convertir-lo en un líder messiànic que convidava el poble a passar les aigües del Mar Roig. Enmig d’una crisi terrible, i el PP ha insistit a augurar tota mena de mals si Catalunya s’aventurava cap a la secessió. CiU ha perdut molts votants indecisos, o acovardits, mentre que els entusiastes han preferit ERC, que és un partit independentista més ferm i amb més solera, mentre que la polarització identitària ha permés que el PP mantinga posicions (amb un avanç escàs) i que Ciutadans triplique la seua força, i que amb 9 diputats ja no es considere marginal. Per a CiU, és un resultat desastrós. Ha guanyat les eleccions, però amb 50 diputats necessita el suport d’ERC per a governar. Però ERC és un partit d’esquerra, amb un programa econòmic i social molt diferent al seu, i el govern encara ha d’aprovar els pressupostos del 2013. Amb un PP (amb les claus de la caixa) clarament a la contra, unes fortíssimes retallades a la vista i un possible aliat molt enfortit i tradicionalment hostil, el futur de CiU és complicat. Només ho té pitjor el PSC, que dels 52 escons del 1999 s’ha vist reduït als 20 actuals, i que necessita urgentment pensar-se a fons.

Els assessors de Mas s’han equivocat greument en intentar convertir-lo en un líder messiànic

És clar que tot es pot veure d’una altra manera: fins ara, molts es preguntaven per què el creixement del sobiranisme al carrer no es reflectia a les urnes. Ara ho sabem. Amb un programa que per primera volta era clarament sobiranista, CiU ha pogut mantindre 50 diputats i, amb ells, la majoria, mentre que ERC ha recuperat la força que tenia abans del tripartit, acrescuda, de fet, perquè en un parlament molt fragmentat són ara la segona força. Si hi sumem els escons de les CUP i els de Iniciativa –que es diu partidària del dret a decidir-, el pes del sobiranisme al parlament és major encara que al carrer, i això el converteix en una arma política formidable. El problema, com bé diu Lluís Bassets a EL PAÍS, és saber “qui té la força i l’autoritat per a utilitzar-la eficaçment”. Artur Mas és ara un líder afonat que demana socors en una mar massa agitada. Una pèssima base per a dur a bon port propostes arriscades. Per això, si és cert que la premsa estrangera fa les sumes i les restes amb més equanimitat, cal dir que l’espanyola ha entés millor l’ordre dels factors. El sobiranisme ha guanyat, però no ha convençut prou la seua societat. Té la musculatura però no l’impuls per a canviar el joc. Veurem què passa.